Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
Estem davant la descomposició a passos accelerats d’UPyD, i la perspectiva de qui ho va crear és al mateix temps qui està dinamitat totes les expectatives que hi havia dipositades en eixe partit, i fins fa poc, semblava que hi havia un espai electoral potencialment ample per a un nacionalisme espanyol diferent, allunyat dels estereotips de la dreta nacionalcatòlica, amb tints progressistes i altres contradictoris. Diuen que en part això ha passat perquè sense massa explicació, Ciudadanos ha ocupat eixe espai, i creix a de manera espectacular; ara, segons les darreres enquestes, hi ha quatre grans partits a nivell estatal en una forqueta aproximadament del 20 % en intenció de vot.
I la ‘sort’ d’UPyD ha vingut accelerada pel resultat de les eleccions andaluses, on IU ha aguantat en certa manera l’ensorrament que es venia augurant també en les enquestes; i on ara, al convertir-se possiblement en la cinquena força política llevat d’aquells territoris amb identitat i partits propis, els deixa també tocats a punt de l’extraparlamentarisme a tot arreu. I com deia, això a nivell d’Estat, on les forces d’àmbit autonòmic desdibuixen, complementen o varien eixe ‘quatripartidisme’ que sembla s’està gestant.
I si un partit polític naix, i “triomfa”, és perquè ocupa un espai que altres o bé han abandonat, o no han sabut ocupar en una societat canviant, i si un partit polític s’apaga, és precisament perquè ha deixat d’ocupar l’espai que els ciutadans necessiten, o altres l’han ocupat, perquè, què són si no els partits?, alguns el veu com a fins en ell mateix, el ser d’un per tradició familiar, costum o sentiment identitari, altres, el veuen com instruments per intentar aconseguir fer unes polítiques, canviar el món cap a un ideal concret ( o altres, per canviar la seua pròpia realitat i lucrar-se de moltes maneres).
I on està el terme mig, entre aquells que es creuen estar en un partit, corrent d’opinió o familieta, pensant-se que tenen la veritat absoluta i estan carregats de raó i és qüestió de temps i paciència a esperar que a la gent, miop i cega se’ls caiga la bena dels ulls i abracen la fe vertadera; poc més que la gent és idiota. I en l’extrem oposat, els que pensen que cal ballar al ritme de les modes i modelar, canviar i transvestir els principis i idees segons el que la societat demanda, per intentar sobreviure als canvis socials; potser en el munt mig d’eixos dos extrems caldria buscar sensatesa.
Els canvis accelerats que s’està vivint en la política són realment inaudits i ens tenen a tots un poc sorpresos, però no s’ha de tindre por als canvis, sinó intentar ser partícips d’eixos canvis.
