Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
Quan planeges un viatge o visita d’oci a una ciutat o poble, ho fas o per alguna oferta molt específica ( algun esdeveniment concret en el temps), per vincles personals ( visitar familiars, amics), o per conèixer algun part del seu patrimoni.
Si el patrimoni és paisatgístic o natural, serà la sort de tindre’l i la perícia per conservar-lo i posar-lo en valor, cosa que tot el món no sap, el publicitar-lo és vital per a que la gent hi puga acudir.
Si el patrimoni és històric i artístic, també és sort perquè estem parlant d’herència, de què van fer els que van estar primer ( i com ho van conservar qui va vindre després) . I eixos pobles o ciutats amb patrimoni històric ( visualitzar ara algun lloc que hages anat a vore recentment), tenen unes característiques úniques i pròpies que el fan ser el que és ; un període passat de màxim esplendor, que va permetre la construcció de grans edificis religiosos o civils, on segurament predominarà un estil arquitectònic que era el que imperava en eixa època.
La capacitat per conservar-lo durant els segles, també serà un factor important. Esglèsies, monestirs, catedrals, palaus, cases nobles, edificis d’ajuntaments, trames urbanes, raconets i placetes que mantenen encants de temps passats, com fotografies estàtiques, restes romanes, romànic, gòtic, mudèjar, renaixentista, plateresc, barroc....o fins i tot arquitectura rural sense patró ni escola, escampen per les ciutats i pobles, pels mapes, monuments i restes de tot tipus, i això és el que fa l’ànima dels pobles i ciutats.
Qui va fer les esglèsies, els edificis nobles?, en definitiva, el poble, la gent, amb els seus delmes, impostos, aportacions, i esforços físics, per a un ús concret en aquella època, sense ànim potser de transcendència i sense eixa visió temporal i de futur (teleològica), però es van fer.
Ara, si pensem en l’arquitectura que es fa també amb els diners de tots... quin legat futur anem a deixar?. Si el màxim exponent d’aquesta època de bogeria que sembla anem a deixar enrere en breu serà els empastres caríssims de Calatrava, les obres públiques innecessàries, les estàtues que es rovellen i cauen de Ripollés, mal anem. Arquitectura sense encant ni encís ni distintiu propi, homogeneïtat en les pretensions, models i intencions; edificis polifuncionals sense cap funció, ponts de disseny que en dos dècades caldrà demolir per no suportar el pas del temps, auditoris gegantins infrautilitzats que es cauen a troços, estacions que pretenien ser ultramodernes i estan plenes de goteres... i tot això no passa perquè ara les coses costen menys diners i es pensen per a no durar, perquè costar, costen barbaritats; el preu real de les coses, el cost de pagar-li la marca a l’arquitecte de torn, les comissions per a l’empresa, per al mangante de torn, i el que es perd pel camí.
Arquitectures del no-res.
