Carles Mulet. Senador de Compromís.
El somni d’una unitat dels pobles d’Europa podria ser tant antic com el propi concepte d’Europa. Recordeu la història d’aquella jove que collia flors en les costes d’Àsia Menor (ara Líban, tant prop de Síria) i Zeus, el deu, es va encapritxar d’ella per la seua bellesa? . Zeus, es va transformar en bou i se la va endur, ella, Europa, agarrada de les banyes del miratge de la divinitat. I la va fer crear a lloms d’ell fins aplegar a Creta, illa grega…creuant des del Líban també eixa mar mediterrania que creuen avui també milers de persones des d’Àsia Menor fins a les illes gregues… morint en eixe gran cementeri aquàtic.
Ella va tindre més sort, va aplegar sana i estàlvia i va acabar com solen acabar les històries de la mitologia grega… foll… amb els deus i tenint fills. Ara, qui emule la seua aventura, a lloms de barcasses i no de bous, li espera el fons del mar, o les tanques, els camps de concentració, les deportacions.. la vergonya del mite d’Europa.
En l’altra banda d’Europa, a l’altra punta de Creta, el Regne Unit ha dit que se’n vol eixir de la Unió Europea… i els tremolors anuncien efectes devastadors.
Què hem estat fent?, quina Europa hem construït?, mentre dia a dia milers de persones anhelen el somni per aplegar a ella com terra promesa, un dels seus motors diu que se’n va, que no vol continuar formant part.
La idea d’eixa Europa unificada, era el somni de l’imperi romà, de Carlemany, (també de Hitler, cert), de Carlos I (i V d’Alemanya), del compte Ricardo Nicolás de Coudenhove-Kalergi… de l’esperit de Hegel, de la necessitat d’articular el rovell del món. Eixa Europa origen de les guerres mundials, on després de desganar-se i assassinar-se entre els pobles veïns va pensar que no hi havia altra opció que unir-se, que crear una nova realitat sociopolítica que impedira tornar a les armes.
I van començar a unir-se els Estats, poc a poc, primer el rovell geogràfic i polític, després els perifèrics, després... els de l’Est, i es genera el problema quan toquen a la porta Albània, Kosovo i Bòsnia Hercegovina, o fins i tot Macedònia, i en especial, Turquia... aleshores és quan es comprova que eixa “unió” de pobles i cultures, ho és baix un prima religiós... el vell somni romà, o de Carlemany o de Hitler que dèiem, ho era baix una manera de vore i entendre el món, i les religions i creences espirituals eren les que servien de costures per constrenyir el concepte.
Si ens retrotraiem un poquet en el temps, quan naix l’estructura de l’església romana, aprofita en bona mesura la idea de l’imperi, la capitalitat, la divisió territorial, la unitat dins la diversitat dels pobles , la jerarquia que no deixa de ser política però obvia més el territori però blinda el concepte d’autoritat, per sobre de reis i aristocràcies que ho seran per gràcia de déu... i l’intermediari entre la reialesa i la divinitat és l’esglèsia... eixe és el somni de Carlemany... com dèiem (ara els presidents del Govern dels països ho són baix el que mane el Bundestag i el Banc Central) . I l’esglèsia ortodoxa serà a l’imperi romà d’oriental el que la catòlica a l’imperi roma d’occident... el manteniment de les superestructures.
La idea de la Unió Europea, per tant, naix en l’europa occidental, on a pesar de les divisions dels cristianisme tots vénen de la mateixa branca on Roma continua sent Roma... i hi ha versos sols com els anglicans, que per decisions més humanes que divines creen la seua pròpia subreligió. La unificació política amb orient, per tant, no és tant traumàtica perquè hi ha eixe nus comú conceptual... però amb els països musulmans, fa saltar tots els prejudicis i pors atàviques.
I a pesar d’això, el que era el vell somni, per conviure, per avançar en una unitat política que des de la diversitat ens ajudara a caminar cap a un fi comú, una societat en pau, sense conflicte de fronteres i interessos, que unira les diversitats , acaba sent una simple macromercat, un nou camp d’experiment on un cop eliminat el contrapès polític d’un model socialista, es desboca cap a un lliure mercat, una llei de la jungla; Maastricht obri un camí que la Merkel pontifica; la unió europea ja no és la unió ni dels mercaders, sinó de la troika, de quatre grans multinacionals o es pot multar a un Estat membre per tindre polítiques socials i de despesa pública, però acabar amb tot un model econòmic de protecció dins les de les fronteres i signar barbaritats com el tractat del TTIP.
Per tant, la idea d’Europa s’ha anat pervertint, radicalitzant, desilusionant, acabant sols aprofitant per a la macroeconomia, i amb efectes realment devastadors com una erràtica política agrària comuna que ens ha perjudicat als ‘països pobres’...
Europa com concepte és precisa i necessària, però cal reformular-la i molt, i el resultat sorprenent de Regne Unit és una bomba en la línia de flotació, que cal obligar-nos, en especial els que han fet virar la construcció d’esta nova realitat cap a extrems tant qüestionables, a reprendre altres camins... Van a passar moltes coses després del Brexit, però no ha de ser la fi de cap somni, ha de ser l’inici de la recuperació de la idea d’una Europa dels pobles i de la gent.
El fracàs d’avui, és el fracàs de tots i totes.
