Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
En teoria, ara tots i totes les persones candidates a alguna cosa hem de fer propostes i campanya electoral de cara al procés de primàries en el qual està immersa la coalició Compromís, i no deixa de ser en certa manera complicat, perquè bé és cert que el programa electoral no el fa i ni l’ha de fer cada candidat, sinó ha de ser debatut i aprovat per la coalició en el seu procés particular en cada àmbit.
I més, fer propostes en abstracte, declaracions de bones intencions, en matèries que superen, com és el meu cas, l’àmbit territorial, pot sonar fins i tot pretensiós.
Per tant, quines propostes ens poden diferenciar a cada persona candidata?, l’estil personal, les actituds i aptituds?, l’experiència?, la solvència demostrada o per demostrar?
Entenc que podem exposar les nostres inquietuds i prioritats, saben que anem a ser part d’un conjunt, on és obvi que no tots venim de la mateixa tradició política i no tenim la mateixa visió de les coses al 100%, i això, és un gran valor d’este projecte compartit.
Tots i totes sumem, i cadascú, des del seu àmbit de prioritats, per això, aniré explicant algunes de les meues.
Un nou model de relacions entre en el nostre territori
Som terra, hem viscut la i de l’agricultura durant generacions senceres, a meitat de segle passat va irrompre el sector turístic en el litoral amb la transformació econòmica i territorial que va suposar a certs pobles, això, junt a un industrialització de les àrees del taullel, va permetre diversificar, poc l’economia.
I els processos de despoblació de l’interior es van incrementar, la gent, tant d’altres parts de l’estat com de les nostres pròpies comarques, van anar concentrar a la gent en les àrees de pujança econòmica mentre altres, sense eixides econòmiques, van anar a menys.
I obviament, s’invertia allà on hi havia més gent; les escoles, centres de salut, infraestructures, dotacions públiques, dependències de l’administració...m i l’abisme entre el litoral i la costa ha anat a més.
Qui havia de pagar el cost d’eixe progrés?, on deixaríem ara els residus, les incideneradores i abocadors, qui generaria l’energia, on anirien les presons, i tots aquells projectes que generen controvèrsia?, allà on hi haja menys gent per mostrar l’oposició i tinga un impacte més diluït entre la població.
I no sé que pensaras tu, però este model sembla insostenible; perquè hem depredat el territori i els seus recursos, s’ha perdut qualitat de vida, les massificacions junt a la desertificació humana no sembla un sistema a perpetuar.
Quin compromís es pot adquirir; una administració preocupada per canviar aquesta dinàmica, perquè no es tanquen més escoles, centres de salut, i serveis vitals en l’interior.
Incentivar realment les eixides econòmiques en les zones amb menys possibilitats, des d’un prisma de la sostenibilitat, sensatesa i respecte a l’entorn ( exemples com el de la indústria tèxtil en Vilafranca, que ha permés, amb moltes dificultats, mantindre la població en aquell roda dels Ports-Alt Maestrat, és un cas a seguir, ajudar i recuperar), industrialització sostenible de l’interior, infraestructures respectuoses, reconèixer també en el nostre territori “deutes històrics” respecte a les zones oblidades, polítiques reals per facilitar mercats a marques de qualitat de productes autòcton, inversions en potenciar el patrimoni històric, cultural i arquitectònic de tot el territori.
Òbviament, és difícil i complex, però el tindre-ho en ment i la volutat de fer-ho, és el primer pas, en les agendes d’altres, segur que ni ix.
