Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
El abans ministre d’aquell fatídic miracle espanyol ha estat el darrer polític abans sagrat que ha caigut des de l’altaret en el qual alguns el tenien, i de la mateixa manera que va passar amb Jordi Pujol, ara sembla que fins i tot els seus li fan el buit. I de nou els comentaris i sospites de si eixa posada en el punt de mira de l’escarni públic ha estat meticulosament controlada en el temps i forma des de les altes esferes de l’Estat, en una operació d’alta enginyeria política emprada per desviar atencions, traure rèdit partidista de l’acció del govern central...etc.
Fa por, el pensar com de sinistres poden ser els tentacles del poder i com juguen en les persones; com acaben considerant-nos peces d’un gran tauler.
El cas concret de Rato, és realment greu, el model econòmic que va impulsar de la mà d’Aznar va ser el del desmantellament de l’Estat del Benestar (si és que abans existia quelcom paregut, òbviament), l’eclosió del boom urbanístic o de l’estafa energètica que ens ha arrossegat a la ruina total, en especial al nostre País Valencià que semblava el rovell d’eixe sistema d’aparences i miratges. Era tot un frau, un frau monumental del qual mentre alguns, pocs, s’omplien les butxaques i guardaven els beneficis en paradisos fiscals, a la resta, se’ns enganyava amb un urbanisme infame; podríem vendre terrenys a un preu bo, i havíem d’hipotecar-nos fins les celles ( les persones, i també les administracions), perquè el futur era la construcció i els immobles.
I de la gran mentida, la gran crisi, que se’n va endur per davant tot el sistema bancari i de les caixes d’estalvi ( que vam haver de rescatar entre tots), milers de llocs de treball, l’estabilitat, la vivenda, el salari digne, i inclòs les vides senceres de milions de persones... per això, Rato havia d’estar tancat, com Aznar, des de fa temps, com responsables màxims de la ruïna de tanta i tanta gent.
Siga com siga, el que acaba erosionant no és als propis partits en si, sinó a la percepció que tot el món té les persones que estan temporal o eternament en política, amb el rotllo de que si al que sembla honrat encara no li han trobat res, no és perquè potser siga realment honrat, sinó perquè encara no se l’ha investigat bé, i això, és terrible.