Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
Ricardo Costa se’n va, poc més que per la porta falsa, en mig de les celebracions nadalenques, sense fer soroll, el que va ser la gran esperança jove del PP, el que va arribar a ser el número dos del partit a nivell autonòmic i etern aspirant a conseller, el germà del ministre, ha vist la seua estrella apagar-se quasi del tot, en un llarg i llastimós declivi quan va ser imputat junt a Camps pel cas del trages, i l’enrenou esperpèntic de la suspensió de militància durant uns mesos en el PP per atribuir-se ell el càrrec orgànic del partit del qual en teoria l’havien apartat.
Un personatge imitable, ple d’estereotips insuportables, que feien oix no per la seua condició, sinó per l’exageració del personatge fins arribar a fregar l’histrionisme, i unes formes que costa d’acceptar cop òptimes per un representant públic, amb moments per deixar bocabadat al més immutable. I em vénen a ment flashos com allò de conduir un Infiniti FX50 que li va costar 65.000 euros i li va salvar la vida en una aparatós accident, i que després es deia que si havia estat un regal de la Gürtel, els 100 grams de caviar demanat al Bigotes que tots haurem escoltat en les famoses gravacions, i tanta historieta.
Aquest acomiadament, anys després de la seua primera imputació, en el temps i forma que ell va decidir, són imatges invisibles del fi d’una llarga etapa. I per què invisibles?, perquè no hi ha cap fotografia que estampe la darrera eixida de Costa de l’hemicicle o del Palau de Benicarló, com tampoc hem vist cap fotografia de Carlos Fabra entrant en presó, un altres dels moments àlgids d’aquest fi de cicle.
I no és per alegrar-se en cap cas d’aquest lamentables finals de trajectòria de càrrecs públiques en teoria estaven per solucionar els problemes de la gent, sinó que tinguem un sistema que permeta caure en estes temptacions, i una lentitud tant gran per donar resposta a les presumpcions de delictes en dirigents polítics. I tot plegat, ha de servir de reflexió per vore com fins i tot el poder que sembla més absolut i ferm, pot quedar en no-res en un bufit.
