Carles Mulet. Senador de Compromís.
Els que hem nascut, criat, educat, menjat la bola, baix una cultura cristiana, catòlica i bona part hipòcrita, tenim clavant en l’ADN el dualisme entre bé i mal: allò bon per natura i origen, i allò dolent, moltes vegades per desgràcia, per error, per pecat, per mala sort, per origen al altres casos, per tragèdia... vés a saber. Un mal que pot ser combatible, contra el qual s’ha de lluitar per conquerir, derrotar, o dur al costat bo de les coses.
El president del primer partit polític espanyol imputat, diu que estes eleccions s’ha de concentrar en ell els vots “moderats”, per a que no guanyen “los malos”. Jo pensava que radicals eren els del liberalisme econòmic, del salves qui puga, del desmantellament dels drets socials, del nacionalisme ultra espanyolista, dels que volen imposar la seua visió religiosa a l’educació, el registre civil, els drets de les persones. Jo pensava que els radicals eren ells, però bé, no era la única sorpresa.
La sorpresa grossa ha estat quan he vist que no sols ells no eren els radicals, sinó que també, per eliminació, vindrien a ser els bons... jo pensava que els bons eren els que pensaven en les persones, i no en les grans empreses. Pensava que els bons eren els que rescataven persones i no bancs amb diners públics, els que pagaven als depenents i no els que privatitzaven drets, els que volien que les persones puguen estimar-se i conviure en qui vulguen, i no com exigeix la cúria.
Pensava que de dolents era robar a les monges ( com Fernández Mateo), als ajuts al tercer món (com Blasco), a Hisenda (con Fabra, Carlos), pensava que era de ‘malos’ el finançament il·legal del PP de València, la Gürtel, saquejar als valencians amb la visita del Papa, amb l’Hospital Provincial de Castelló, amb els patrocinis de l’aeroport de Castelló, amb la Burgal, Taula, Emarsa. Rus, Cotino, Rato, Sòria... Pensava que ‘los malos’ eren Serafin Castellano, Rita Barberà, Alberto Fabra, Ricardo (Ric) Costa, Francisco Martínez, la Púnica...
I sí, també pensava que ‘los malos’ eren els dels ERO d’Andalusia, Manuel Cháves, Griñan, Susana Diaz, Bono, els que volien abans un pacte amb els de Ciudadanos i no amb les forces del canvi, els de les reformes laborals.
Pensava que els bons era qui pensa en reactivar l’economia, fugint del fallit model del pelatazo, de fer del nostra país el balneari d’Europa amb formigó i desfer el territori com volien en dolents, Pensava que els dolents eren quin promovien PAI i una legislació per tirar a la gent de sa casa. Pensava que els bons eren els que lluitaven contra els desnonaments, per reindistrialitzar el país, per recuperar els sector primaris.
Pensava que els dolents eren qui furtaven els diners de Foment per fer AVE buits i ens deixaven sense rodalies dignes. Que els dolents eren qui privatitzaven el sol, i es plegaven a les elèctriques i que els bons eren qui volien acabar amb les portes giratòries.
Pensava jo que els dolents eren qui aprovaven ‘reformes’ laborals contra els treballadors, qui ampliaven l’edat de jubilació, qui provocava l’emigració dels nostres joves per tot el món. I que els bons eren qui volien revertir les privatitzacions de sectors vitals, qui apostava per l’ensenyament públic, laic i gratuït i universal.
Per tant, si jo estava equivocat, preferisc que guanyen els dolents, perquè els bons ja han fet prou de mal.
