Tomàs Escuder Palau. Compromís per Castelló.
Eixim al carrer i tot és igual com el dia anterior. Ens movem , per norma general, dins uns escenaris quotidians marcats. Certament que hi ha un dia que plou , pocs, i d’altres en els què fa sol. Però molt és igual. Tal vegada les circumstàncies personals són millors aquell matí o pitjors. Estem encostipats o ens afecta una al·lèrgia ... Però habitualment la vida compta amb una monotonia considerable. I això no és exclusiu de la trajectòria personal de cada persona del veïnat. També en l’entorn social sol repetir-se aquest sentit de que fins i tot el món roda com sempre. Certament que hi ha esdeveniments i excepcions que no fan sinó confirmar la regla. Principalment en un entorn com l’europeu, el valencià. Però el decorat és el decorat i aquest va repetint-se un dia i un altre.
Fins que imperceptiblement es produeix un petit canvi que significa molt més del que un es pot imaginar. De moment això no és fàcil de notar, però passa.
Els que som de lletres tenim deutes enormes amb el coneixement científic. I per això crec que de tant en tant convé fer una lectura ni que siga d’algun dels clàssics d’eixe camp.
Thomas Kuhn va escriure fa temps un llibre fonamental per entendre fets que es produeixen al món. Ell ho relacionà bàsicament amb els descobriments científics. Però l’exemple és vàlid per a fets socials igualment.
En deia el “canvi de paradigma” , i nosaltres ho podríem batejar com el canvi d’escenari. Diu ell que de sobte , i permeteu-me la simplificació, un valor determinat deixa de ser vàlid i n’apareix un de nou que ha de servir per interpretar la realitat a partir del nou element . Digueu-li concepte , en lloc d’element material.
Des de fa un cert temps, des de fa poc però insistentment, he sentit o també llegit en els media la denominació 'València' per substituir el terme oficial de 'Comunitat Valenciana' o la seua variant en castellà.
Ha estat dita amb tota normalitat i ningú dels participants en la taula o la redacció ha fet senyal de no comprendre. No comprendre que no s’estava referint el qui ho deia , a la ciutat de València sinó al conjunt del País Valencià.
Aquesta darrera denominació sol estar absent si no és en entorns més proclius al nacionalisme. Generalment la nomenclatura que apareix és la de 'Comunitat Valenciana'. Però el fet és que , com he dit, va apareixent el terme 'València' cada vegada més.
Es a dir que hi ha un procés de substitució , lenta però certa, de dos paraules per una. Que és per una economia de l’idioma? No dic que no.
Però crec que el que succeeix és que comença a produir-se un canvi de paradigma, d’escenari. Des de l’aparició d’un discurs polític valencià en l’entorn estatal fins la presència física de polítics de la terra als media, el concepte genèric del territori format pel País es converteix poc a poc en referent. I va prenent cos. Un cos que s’adiu millor amb l’ús d’una paraula que de dos.
Si, al darrere de 'València' hi ha més que el Cap i Casal també vol dir que , per primera vegada en temps històrics recents, la ciutat capitolina ha esdevingut un resum de tot el territori. S’ha transferit de la ciutat al País. I pot fer desaparèixer eixe problema quasi exclusivament valencià de tindre un mateix nom per a la capital i per al seu hinterland.
Si dir València es converteix en sinònim de tot el territori tot això que haurem guanyat front a la despersonalització del terme “comunitat” . Un canvi de paradigma doncs, que mostra les transformacions que en molt poc de temps s’han produït ací .
