Tomàs Escuder Palau. Compromís per Castelló.
Parlem molt d’economia els darrers temps? Massa! No hi ha dubte que entre els neoliberals per una banda i la crisi per l’altra han fet que l’economia haja esdevingut un tema central en qualsevol conversa de tele o de bar. O de família i amics.
Sí. S’ha acabat imposant un discurs social en el que el tema econòmic, en general, és la prima dona de l’ampla i ara monolítica narració global. I no és mala cosa que en parlem. Ja ens ho va ensenyar l’avi Marx, això de que l’economia era un assumpte cabdal en la construcció de les societats.
És obvi però que hi ha d’altres maneres d’analitzar el nostre entorn públic. Però el que passa és que una altra forma de veure-la és cosa que ja no interessa als poders. Especialment si, com és el cas a Espanya i també a Europa i, ad maiorem gloriam arreu del món, aquells que dominen i manipulen les eines econòmiques i mediàtiques són els fills d’August von Hayek o Milton Fridman.
Parlem d’economia doncs. Però fem-ho en uns termes diferents, oposats fins i tot als que proposen els prohoms esmentats dalt. Perquè , encara que no es diu, ells no ho diuen, hi ha unes altres formes d’encarar la producció i distribució del PIB, del deute públic, del dèficit fiscal i temes semblants.
Parlem d’economia inserint-la però dins un context que no siga tan sols el del profit. De la dinàmica del lliure mercat i els beneficis continuats. I, fonamentalment deslliguem-la de considerar-la com una mena de concepte universal i vàlid per a tot i en tot temps.
Al poder li convé tenir i difondre eixa imatge. Perquè amb les seues poderoses veus ens diu per uns enormes altaveus que hem d’anar pel camí de l’ortodòxia. De la seua ortodòxia, clar. No superar un dèficit d’estat determinat com a mite superior. Encongir la despesa pública com un altre mantra sagrat . I, llavors, a partir d’ací, com penitència pel pecat, la necessitat de fer les retallades que convinga. Que li convinga al poder.
Com a conseqüència lògica d’aquest domini social i cultural de la dreta es segueix la doctrina d’economia liberal sense possibilitat de canvi. I, recorrent a vells i reconeguts eficients paradigmes de la tradició judeo-cristiana, s’afirma que qui se n’ix de la norma, de la regla, cau en pecat. I així als heterodoxes, als contestataris els caurà a sobre, amb paraules dels místics com el ministre Montero, l’anatema i la desgràcia del pecat, del dèficit. Es a dir: qui s’escapa de la doctrina econòmica del neoliberalisme caurà en el mal i sofrirà la pena de les retallades. Merescudes per indòmits i per la disbauxa de les despeses de l’estat i les innombrables polítiques keynesianes. Que mai, mai , deurien aplicar-se si no volem anar a parar a les mans dels marxistes , ni tan sols d’una certa socialdemocràcia.
De manera que ací tenim lligades de la mà per arguments suposadament irrefutables i que no es deuen qüestionar, la unió entre economia i religió. Entre pecat i heterodòxia econòmica. No és una situació nova en el domini dels poderosos sobre les masses. Només és un discurs adaptat als temps. En el que s’uneix, la pela a la divinitat. La cistella de la compra al discurs eclesial.
Davant una situació com la que patim resulta evident que alguna cosa cal fer per reconstruir una narrativa que s’opose a aquesta concepció tan unilateral, preponderant i prepotent del discurs econòmic. Parlem molt d’economia sí. Però només d’una certa forma d’entendre l’economia. La construcció d’una societat amb majors beneficis socials per a tots ha de passar per una destrucció del pensament que avui impera.
