Tomàs Escuder Palau. Membre de Compromís per Castelló.
Durant la meua llarga estada a Grècia mai no vaig poder arribar a Delfos. Hi vaig passar uns tres anys i res...Seria una premonició del que ens afecta als valencians?
Avui la petita ciutat de Delfos és poca cosa més que un recurs turístic de primer ordre. Ja ningú no hi va a encertar o preveure l’esdevenidor. A descobrir quins són els poders que actuen sobre els humans.
No hi vaig arribar i per això deu ser que no ho sé. Tant se val. Però sí que vaig entendre que el poder no era ja entre les quatre columnes i els pins del llogaret. El poder és ara, ja ho sabem, a Davos. Que també comença per D. Després hi ha una paròdia d’eixe poder que es representa cada dia al davant nostre, als media . Però clar, això no és poder. Es una altra cosa. Un simulacre, una pantomima.
Ara ja sóc a casa i mire de trobar el lloc on rau la capacitat humana d’exercir domini o influència sobre altri. I no cal pegar-li massa voltes al tema per veure que el gran poder no és ací, als PPCC, però on s’hi manifesta igualment. Es pot comprovar només mirant amb una certa atenció.
El que succeeix és que s’amaga subtilment, deliberadament, aquesta capacitat de manar i fer obeir sense qüestionar . Sota imatges i relacions diverses, anodines sovint.
Els misteris del poder s’han eixamplat i aquest arriba al comú dels mortals per la via explícita dels discurs polític. Però també de l’econòmic. No tant del militar o del religiós. No tant. Perquè el darrer és més subtil. Però avui, més que abans a Delfos, mana el conjunt de les forces econòmiques.
A l’oracle dèlfic es manifestava diversament . Com ara. Una diferència principal però és que avui el poder es banalitza. Escolteu sinó les propostes dels actors polítics. Especialment en temps de canvi com els actuals. Hi ha una xerrameca continua i que desvirtua els conceptes.
I que siga aquesta la dinàmica no seria massa greu si, com en el cas valencià, la necessitat d’un discurs recte, clar, i propi no fora una qüestió de vida o mort. Ens caldrà fer-ne un que siga diferent i fins i tot contrari a qui domina al si de la classe política estatal. Resulta bàsic, fonamental i obligat que el petit discurs del poder valencià assolisca , en primer lloc, un espai. I això tal vegada cal fer-ho des de la dissidència, des de la franquesa i des de la necessària obvietat de que si no el tenim el faran contra nosaltres. El fan.
Delfos és ara , a Davos. I el que els seus xarlatans polítics trameten no és sinó l’eco del que a ells, els de l’elit econòmica, convé. A través els innombrables embolics i encanteris dels seus altaveus mediàtics ens arriba la veu clara i concreta de les ordes per al “regiment de la cosa pública”. Es un intent de banalitzar la forma de les normes per fer-les més digeribles al comú de nosaltres.
Però el poder és on és. A Delfos en temps de la Grècia clàssica, ara però a Davos, aquesta petita ciutat suïssa on s’apleguen els poderosos de tota mena. Que continuen emetent els seus oracles com a veritat certa i d’indefugible compliment, és una mostra més de l’abast absolut que tenen. El FMI, el BCE, la Reserva Federal o la mateixa ONU conformen aquest conjunt de creadors d’oracles . I els seus 'voceros', que a Espanya són importants i també poderosos. Vist això s’arriba fàcilment a la provisional conclusió que només dins el marc dels PPCC hi ha prou força per fer-nos sentir.
I ,tanmateix, a tot açò, on apareixem els valencians? Ah!...això són figues d’un altre paner. Però en podem parlar.
