Tomàs Escuder Palau. Membre de Compromís per Castelló.
Ho havíem pensat, ho havíem imaginat i fet un desig. Però mai, des de temps històrics, s’havia produït un fet com aquest. Que quasi ha passat desapercebut acostumats com estem els valencians a considerar poc els nostres temes col·lectius.
Hi ha passat tan per damunt als mitjans de comunicació que quasi no ens hem adonat. I clar, amb aquesta forma de tractar el tema , el tema, importantíssim, ha desaparegut dels medià i ni s’ha iniciat en les converses de bar.
I quin és eixe assumpte tan important i poc conegut? Doncs ni més ni menys el que totes les forces socials valencianes, es a dir, els partits polítics (tots ells ohhhh), les associacions empresarials, universitats i els sindicats han estampat la seua signatura conjuntament per demanar un finançament just per al País Valencià.
Que el tema del deute històric i el del finançament són importants no hi ha dubte. Però que s’haja arribat a una sinergia tal, i a unes condicions sociopolítiques tals, que uns i altres, dreta i esquerra, centre i costat hagen estat capaços de posar-se d’acord és un fet inusual a casa nostra.
A què s’ha degut eixa manca d’unió? És un fet que ve de llarg. Tota una història ho demostra i ens ho ha ensenyat dia rere dia. I ara, en aquests temps de transició en termes polítics però també socials i econòmics, han aparegut unes circumstàncies tals que han propiciat i quasi obligat a fer pinya.
Algú podia imaginar fa només un any, o quatre o deu, o fins i tot vint o trenta que forces econòmiques, laborals, polítiques i culturals seurien a una taula per demanar-li alguna cosa al govern central. A reivindicar-la?
No. Això era impensable. Però ha estat possible. Només hauria calgut, pensem, un colp més fort damunt la taula! I això ens haguera fet més goig encara.
