Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el ayuntamiento de Castellón.
Ja fa molt de temps que les paraules ja no se les emporta el vent. Ara les paraules pesen, taquen, es queden.
De vegades els polítics en un debat ens deixem dur pel moment i aboquem pel broc gros. Ens ha passat a quasi tots. A mi m’ha passat en dues ocasions en 10 anys de vida pública i en totes dues vaig demanar disculpes immediatament, i sense que m’ho hagués de demanar ningú.
El que passa és que els polítics també escrivim. I ací la cosa canvia. L’ofici d’articulista, o la vocació (no cobrem) d’explicar les coses que pensem en els diaris, té un gran avantatge de que perduren en el temps. Personalment ho visc com una oportunitat. Sembla que tothom no ho viu igual. Però sobretot, té l’avantatge de que abans de que es publique ho pots llegir, i rellegir. T’ho pots pensar. En pots calibrar les conseqüències. Per tant, allò que s’escriu pesa molt més que el que es diu. No té excusa en el calentó del moment, i no té marxa enrere.
Juan José Pérez Macián és company de la corporació municipal, és portaveu adjunt del PP, i hem debatut moltes vegades, moltes. I mai no ha passat res. També coincidíem en la condició de columnistes d’este diari digital. I en els darrers deu anys hem coincidit en moltes altres coses i n’hem compartit més que ara no fan al cas.
El darrer article publicat per Pérez es diu “Perdón a muchos y gracias a uno”. Jo sóc eixe “uno”. M’he reconegut perfectament, perquè malgrat algunes imprecisions en el que escriu, allò que relata m’identifica. Jo els demane a vostés, lectors, que en este punt exacte, naveguen pel web castelloninformación.com en búsqueda d’eixe article i el lligen si no ho han fet. Jo els espere ací.
Ja està? Gràcies. Hauran vist que Pérez Macián fa algunes afirmacions. Desmentiré la primera, no vaig matinar per llegir l’article. De fet el vaig llegir el dilluns per la nit, i just després de llegir-lo vaig seure a escriure este. Ho lamente pel seu ego.
La segona cosa que diu Pérez sobre mi, és que vaig “induir la polèmica” twitejant el seu article. És cert que el vaig twitejar, concretament el dia 8 a les 11 i 12 minuts. Just després de que algú em digués que Pérez Macián m’havia “posat a caldo” la nit abans en la tertúlia de la SER pel que jo havia dit de l’alcalde. I vaig dir tranquil·lament i sorneguera, que allò que diguera Pérez Macián sobre mi si era del mateix nivell argumental d’aquell article que enllaçava, m’era del tot igual.
S’enganya però Pérez al fer de pitoniso i dir que el dijous la vaig “filtrar” a un diari. Primer perquè “filtrar” significa segons el diccionari “revelar alguna cosa que s’havia de mantenir en secret”, i francament, si Pérez Macián volia mantenir en secret la seua opinió sobre el 15-M no sembla del tot intel·ligent escriure-la en un article i publicar-lo. En tot cas, però, aclarit que Pérez ignora el significat de la paraula “filtrar”, li he de dir que s’enganya. No vaig haver de telefonar a cap periodista, tinc la sort de tindre 3.144 seguidors a Twitter (ell en té 271, fins i tot després de la polèmica), entre els que hi ha molts periodistes. I no és el primer colp, ni serà el darrer que alguna cosa que escric a les xarxes socials apareix als diaris. També serveixen per això, i el regidor de noves tecnologies, que és Pérez Macián, ho hauria de saber. Ja pot fer un nou article donant les gràcies al “uno”, perquè en un paràgraf li he ensenyat el significat de “filtrar” i una utilitat de les xarxes. És debades.
El més graciós de tot és que Juan José Pérez Macián, en el seu escrit, comença a qüestionar tot sol les seues pròpies disculpes, en dir reiteradament que la polèmica es produeix perquè la genere jo descontextulitzant. Anem a vore, Juanjo, la polèmica es genera perquè tu escrius un rosari d’insults i desqualificacions de tal magnitud que llegit quan siga és del tot impresentable.
No vull ser cruel, però pregunta a esta casa que acull els teus i els meus articles, quantes visites va tindre el teu article la setmana que el vas publicar, i quantes després de que jo li donés publicitat, aleshores entendràs perquè ara ha causat polèmica. No és pel moment, és que ara l’ha llegit moltíssima més gent que aleshores. Moltíssima.
Pérez Macián i jo som regidors des del mateix dia del 2003. Les polèmiques més greus que s’han produït en els plenaris per paraules gruixudes, les tenen a ell com protagonista. Mai a mi. No sé si vol que recordem que va acusar de batasunos als socialistes i es va quedar més ample que llarg. Així que res de nou. Pérez Macián és polèmic en les seues opinions i li costa guardar les formes. De fet, les disculpes que va demanar a la ràdio, forçat pel seu partit, es van interrompre de forma brutal quan la cap de premsa li apartà l’aparell de la boca, perquè ja estava començant a esbarrar. Va en la seua natura. No hi pot fer res.
I a mi em sap greu, perquè a Juanjo, jo l’aprecie, si no parlem de política, clar.
