Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
A primers del segle passat, en un poblet francés van començar a difondre’s una sèrie de cartes anònimes signades per “El Corb”, que feien circular rumors força desagradables sobre els seus habitants, i molt especialment sobre el Dr. Rémy Germain, al qual s’acusava de practicar avortaments i mantenir un romanç amb l’esposa del seu col·lega, el Dr. Vorzet.
Este és el punt de partida d’una pel·lícula, de la qual he emprat el títol per a este article, dirigida el 1943, pel sempre interessant Henri-Georges Clouzot. El director, com ja havia fet en altres pel·lícules dibuixa uns personatges egoistes i corruptes, ratllant amb la immoralitat absoluta. Però el pitjor de la pel·lícula, no són les terribles acusacions que El Corb fa a les desenes de cartes que podriran el poble durant cinc anys. No. El pitjor de tot són les reaccions de la gent, que s’acusen mútuament, desconfien els uns dels altres i es deixen manipular per l’odi i la rancúnia, amb una facilitat que fa fredor.
Amb un llenguatge cinematogràfic magistral, Clouzot, va despullant l’ànima dels seus personatges.
A falta de cap pista seriosa, les primeres sospites recauen sobre el propi Dr. Germain, que en realitat és el principal perjudicat per les cartes. I després li toca el torn a Marie (germana de l’amant del doctor), que quasi arriba a ser linxada, malgrat no tenir absolutament cap prova en contra.
La hipocresia tan típica del ésser humà esta present al llarg de tot el metratge. La gent s’indigna pels insults i les revelacions (no provades) de les cartes anònimes, però tot i això, les llegeixen amb avidesa, tot bolcant-se contra les altres persones per pur instint. No se’n lliuren ni els xiquets, qui sense entendre gaire bé el que passa, mimetitzen els comportaments dels adults, amagant una carta que troben, o espiant pel pany d’una porta. No els explicaré el final de la pel·lícula, no fa al cas.
Clouzot seria més endavant, acusat de col·laborar amb el règim nazi, ja que va fer esta pel·lícula a la França de Vichy, davall l’auspici de la productora Continental Films que estava dirigida per alemanys. Afortunadament, després d’uns anys de suspensió, Clouzot va poder tornar a dirigir, signant excel·lents pel·lícules.
Ara mateix no els sé dir, ni tinc temps ni ganes d’investigar, si el nom del protagonista ocult, El Corb, neix dels delators de la França ocupada, o als delators els hi deien “corbeaux” per mimetisme amb la pel·lícula. El cas és que aquelles persones que col·laboraven anònimament amb els invasors, denunciant d’amagatotis als veïns, familiars, coneguts o el que siga, se’ls coneixia a França, per “corbs”.
A la guerra (in)civil espanyola, també n’hi havia de delators anònims. Els uns condemnaven a mort a qui els hi rotava, denunciant-los als escamots republicans; altres condemnaven a mort, denunciant davant les forces revoltades.
Jo no sé que ensenyen exactament a les aules. Evidentment cinema francés no. Cas contrari, la jove dreta castellonenca no hagués posat en marxa una campanya de delacions anònimes, acusacions anònimes, denúncies anònimes, inculpacions anònimes... No ho hagueren fet. Les denúncies anònimes son l’amagatall dels canalles. I les reaccions que pot generar, són incontrolables.
Ells parlen amb certa lleugeresa d’adoctrinament. El diccionari dóna dues definicions per al mot. “Ensenyar o educar a algú en una doctrina tot inculcant determinades idees o creences”; i “alliçonar algú sobre la manera d’actuar o comportar-.se”. Vull pensar que a estos joves que es defineixen com liberals però pretenen intervenir en tot des del poder polític, es refereixen a la primera accepció.
Essent imprudentment generós, donaré per bo que hi haja un nombre significatiu de professors que pretenen “educar en una doctrina”. I essent encara més generós pressuposaré que els jovenets (menors d’edat en gran part) als que es dirigeix la campanya tenen un criteri propi, i no una doctrina prèvia (familiar, religiosa, etc) que els permet diferenciar allò que és informació i formació, d’adoctrinament. Doncs bé, fins i tot donant per certs estos dos apunts, la campanya és profundament inadequada. Per les formes, com a poc.
Perquè en primer lloc el que fa és introduir un partit polític a les aules (poca cosa hi ha més adoctrinadora que un partit), i la segona evidenciar que el sistema educatiu (amb competències exclusives de la Generalitat governada pel seu propi partit des de fa dècada i mitja) no té mecanismes de control de continguts, ni de protecció de drets d’alumnes i professorat.
Veure estos joves agosarats posant en marxa la campanya és trist. Sentir i llegir càrrecs públics del PP defensant-la, i a sobre, recordant que són ensenyants, fa por. I una miqueta de fàstic. Recorden massa els personatges de Clouzot.
