Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
No gaire lluny de ma casa, està el carrer Karl Raimund Popper. Un nom peculiar per a un carrer de Castelló. La vinculació amb la nostra ciutat és nul·la. Les seues aportacions als món de la filosofia, no són més rellevants que les de Hume, Kant o Plató, i cap dels dos tenen carrer a Castelló. I les que va fer a la sociologia tampoc no està clar que superen a les de Max Weber o la parella formada per Karl Marx i Friederich Engles. Que no cal dir-ho, tampoc tenen carrer.
Però mola. Popper li mola al PP, perquè té dues pes seguidetes. Bé, per això i perquè va discutir frontalment i ferotge el positivisme, i més frontalment i més ferotge al marxisme. I això si que posa berraco al PP. Però molt.
Dins del PP hi ha molts tipus de gent, molt. Fins i tot hi ha un nodrit grup que es sent molt incòmode amb el “sector negocis”. Els corruptes del seu partit. Incomodes amb les pràctiques caciquils que han mantingut (i segons on encara mantenen) molts dirigents del seu partit. Incòmodes també amb les polítiques que ens han arruïnat als valencians, i que malgrat el discurs oficial, no es justifiquen amb un finançament insuficient.
Gent que està incòmoda, dic, però que no ha fet res per denunciar eixes pràctiques. Els hi anava la carrera, el sou, la projecció publica. Gent que a força de callar i mirar cap un altre costat, s’han convertit en còmplices del pitjor del Partit Popular. Que no és poc. I ho saben. I es senten bruts, i desanimats.
També hi ha molta militància i una gran tropa de càrrecs públics que està encantada de la vida, que justifica tot el que s’ha fet. Uns i altres, però, davant les enquestes que mes a mes van pronosticant un final de cicle, necessiten un revulsiu. Un revulsiu quotidià.
I és ací on apareix eixe reduït però sorollós grupuscle de la nova dreta molt dogmàtica i estrident, i desacomplexada fins l’arrogància. En la política casolana, ningú no representa millor este paper que Vicent Sales.
L’home té la virtut d’excitar els ànims de la tropa popular. És un excel·lent orador, cosa que no garanteix que diga ni una sola veritat quan parla. Però el que diu, ho diu bé. Amb un cert to petulant i arrogant, sempre agressiu, de vegades faltador, però és molt bo en l’arquitectura de les idees. Sap construir un discurs amb un polsim de raó, dos quarts de quilo de demagògia, dues estadístiques manipulades per parcials, tres cites cultes, set brofegades innobles i algunes provocacions. Es un discurs efectista, que fa trempar als companys de fila, que majoritàriament saben que no podrien lligar set frases amb solvència; i que resulta efectiu, només perquè és qui tanca el torn. Sales guarda per a l’últim torn tota la fel, que relata amb aparença calma i educada, i guarda també les burdes tergiversacions del que els adversaris han dit. Així queda en acta, sense màcula. Només perquè ja no podem contestar.
En el passat plenari de la Diputació, Sales va carregar amb no poques mentides, contra l’escola pública, que afirma està segrestada pel professorat i l’esquerra. I ho va fer de la mà de Popper, com si Popper fora el principi i el fi de la sociologia. Com si ningú no l’hagués qüestionat mai.
Ja li ho vaig dir a Sales al debat, el Popper serveix per dilatar els esfínters, una llàstima que a ell no li servisca per obrir una miqueta la ment.
