Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Sembla que la major part dels actors polítics compartim la necessitat d’una reforma en profunditat de la llei electoral. El que no hi ha és acord sobre en quins termes, ni en quina direcció.
Fa uns mesos el PP va proposar que només pogués governar la llista més votada, impedint així les coalicions postelectorals, o fins i tot les mocions de censura. Davant de l’evidència que cap altre partit els seguia en eixe camí, van començar a recular. Van parlar de que només seria d’aplicació si el partit més votat aconseguia un mínim del 40%. Després les enquestes els van anar convencent que ho tenien pelut per arribar ni tan sols al 30%, i sembla que van desistir.
El President provincial del PP va proposar per sorpresa que els diputats provincials fóren triats en una tercera urna. Una ocurrència morta abans de néixer per impossibilitat d’encaix legal. Per a ser diputat és condició sine qua non, ser regidor. I si es vota als diputats el mateix dia que als regidors, estos, encara no estan proclamats. Ningú pot ser diputat, perquè ningú no és regidor. Un despropòsit fruit de l’alegria argumental amb la que Moliner va fer la proposta. Ja ningú no en parla.
Jo per la meua banda, vaig proposar la modificació de la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny que prohibeix la participació electoral de partits amb membres condemnats per terrorisme, i ampliar la prohibició a partits condemnats per corrupció, finançament il·legal i delicte electoral. El PP s’hi negà de pla. No sabria dir si perquè són precisament estes tres qüestions de les que el jutge instructor acusa al Partit Popular.
En fi, que la reforma electoral necessària se m’antulla més costeruda i llunyana del que fóra aconsellable. Però mentre trobem un espai comú d’acord, en els temes de fons, caldria anar pensant en qüestions que podrien semblar menors, però són de vital importància. Tant, que poden decantar resultats electorals.
Voran. Fa unes setmanes em vaig desplaçar en viatge personal, però polític, a Escòcia, per assistir al referèndum que s’hi havia convocat. Vaig tindre l’honor de formar part de la delegació internacional en la que hi havia membres de les Illes Åland, de Galícia, de Baviera, de Catalunya, del País Basc, de Frísia, de Savoia, de Flandes, d’Occitània, de Sardenya, de Còrsega, de Bretanya, de la minoria alemanya de Dinamarca, d’Alsàcia, de Tirol del Sud, òbviament d’Escòcia, i es possible que em deixe algú més.
Vam visitar tots els col·legis electorals d’Edimburg. I a tots, a la porta, hi vam trobar simpatitzants del Yes i del No, que repartien propaganda i intentaven convèncer-te just en el darrer minut. Allà no hi ha “jornada de reflexió”. No em va sorprendre, perquè ja havia viscut alguna jornada electoral a Alemanya, on tampoc no existeix.
Però el que em va sorprendre va ser un altra cosa. Malgrat ser una delegació reconeguda oficialment, no se’ns permetia entrar a la sala de les votacions, mentre hi hagués electors. Impossible. Allí no hi entra ningú tret dels electors. I d’un en un. Per preservar el vot secret.
Ací la cosa és molt diferent. Especialment en el cas del PP, on els seus voluntaris es passegen amb enormes distintius, passen llista, acompanyen a la gent fins a les cabines, miren en les taules quines paperetes tria cada persona, i disputen a la mesa la condició d’organitzadora i àrbitre.
He vist conductes difícilment encaixables en la democràcia. I potser hauríem de començar per estes coses. Garantir allò que la llei electoral estableix, i que ara es vulnera de forma indecent, condicionant, poc o molt, els resultats electorals. Però si no complim amb l’esperit de la llei actual, de veres anem a fer-ne una de nova?
