Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el ayuntamiento de Castellón.
Com la gent s'explica d'aquelles maneres, de vegades un entén el que pot. Ahir mateix, vaig entendre que em deien que a l'Alcalde se li havia aparegut la Infanta Cristina! I vaig pensar que serien els efectes secundaris de l'Imputinol. I vaig preguntar: “però que ha sigut, en somnis, com Resines?”. “No, no -em van contestar- físicament, i d'un blanc immaculat”.
Uis! Quina cosa més rara, una altra cosa no sabria dir, però vols dir que la Infanta...immaculada? Però si ella i Urdangarin han celebrats tants “eventos maritales”, que un poc més i han de reservar xifres de tres dígits per als DNI dels Borbons!
“Que no home que no, que ha aparegut una Santa Cristina i l'Alcalde s'hi ha fet una foto”. Una Santa Cristina de pedra de Borriol, magnífica, datada al segle XIV. Probablement formava part de l'antiga Catedral, la que va ser enderrocada als anys 30, i probablement una família pia, o preocupada pel patrimoni cultural, va decidir rescatar-la i amagar-la a una casa de la vila.
Com jo sóc poc expert en hagiografies, tire mà de la enciclopèdia virtual i em trobe amb quatre Cristines que fóren santes. Això sí, cap d'elles duia de cognom Borbó. Santa Cristina de Pèrsia, Santa Cristina de Bolsena o de Tir, Santa Cristina d'Osma, i Santa Cristina l'Admirable. Com sóc molt roí com fisonomista i l'erudit i amic Toni Gascó diu que la peça és admirable, donaré per bo que l'apareguda és Cristina l'Admirable.
Que de nom de fadrina, per així dir, es deia Christina Mirabilis, nascuda a Brustem, el 1150 (Després dels Ibers). Era de parla flamenca, una llengua tan antiga que quan va nàixer els seus pares ja la parlaven; com diria l'Alcalde! Però la van parlar poc, perquè als 15 anys quedà òrfena. Als 22 va tenir un atac de catalèpsia i tothom la donà per morta.
Però vet ací, que dos dies després, en ple funeral, es va alçar deixant als assistents garratibats. De fet, segons testimonis dels presents a la cerimònia, Christina levità fins a tocar el sostre. Una mica com l'alcalde, que conscient que havia tocat el sostre va estar uns mesos levitant i amb la mirada perduda, preguntant-se quins mèrits l'adornaven per ocupar el despatx de l'alcaldia.
A partir d'aquell moment la xiqüela va fer tantes coses rares i fora de sentit, que els seus conciutadans van començar a pensar que no hi tocava. Personalment sóc del pensar que és el resultat d'un fort colp al cap contra el sostre, perquè el dia que va levitar no el va saber evitar.. És allò que ara coneixem com Principi de Peter, podríem dir. Ací m'estalviaré fer similituds.
Tal deriva agafà la cosa que finalment els conciutadans van voler tancar-la, com si la portaren al TSJ però més dràsticament. Ella proclamava la seua innocència cantant salms, com qui organitza juntes de portaveus.
L'any 1223 va morir per segon colp, però com una monja tenia una greu necessitat espiritual, Cristina tornà de nou d'entre els morts per confortar-la. Finalment va morir per tercer colp el 1224, i de moment no sembla que haja de tornar a ressuscitar. Tret, clar, que considerem resurrecció parcial l'aparició que ha fet en pedra de Borriol, conscient que l'Alcalde també precisa d'un suport emocional extra en estos moments.
Emocional i publicitari, perquè tan orfe de popularitat com està, s'hagués presentat voluntari a fer-se una foto si hagueren trobat un exemplar perdut de les Homilies d'Organyà, a condició que es reconegués el seu origen iber.
Amb tot, una excel·lent noticia per al patrimoni cultural de la ciutat, l'aparició de la Santa Cristina, impol·luta i sense imputar.
