Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el ayuntamiento de Castellón.
Aviat faré els 52, i milite en política des d’abans que fos legal, és a dir, fa molt. moltíssim. He interpretat diferents papers organitzatius, però no va ser fins al 2003 que no em vaig decidir a anar en una llista electoral. Aleshores vaig acompanyar a Toni Porcar i vaig eixir elegit regidor. Ja fa 10 anys.
D’aquells primers anys, guarde en la memòria un munt de gent, entusiasta i compromesa gent que pensava (pensàvem) que tots érem imprescindibles per fer possible la transició des de la darrera dictadura occidental d’Europa, cap un estat democràtic i de dret. Hi ha molts protagonistes amb noms i cognoms, i cares en blanc i negre, però allò, ho va fer la societat en el seu conjunt. Una societat molt més madura del que els immobilistes deien, i pretenien com excusa per evitar l’arribada de la democràcia. Després de les eleccions del 77, el referèndum constitucional del 78 i les eleccions generals i municipals, alguns companys i companyes van considerar que ja havien aportat prou. Es van anar allunyant de la política activa. “Això per als que vos agrada”, deien com comiat. Estava bé, era lícit. Havien col·laborat tant com havien considerat oportú, i ara volien dedicar-se a estudiar, treballar, o estar amb la seua família.
En els 80, alguns abandonaren quan van vore que ‘l’esquerra’ havia arribat a molts ajuntaments, al govern de l’estat, i a sobre havíem recuperat l’autonomia quasi tres segles després de que ens fos arrabassada a sang i fetge. “Ja ho tenim, ara heu de continuar els que vos agrada la política”, van dir molts. I encetaren projectes professionals, familiars. Era just. També elles i elles havien donat tot el que havien considerat que calia.
A meitat dels 90 les desercions i els abandons ja no van ser per la satisfacció de la feina feta. Els abandons eren ara plens de frustracions. Els enganys i les renuncies de l’esquerra omnipresent del PSOE. L’estafa de l’OTAN. El terrorisme d’estat amb el GAL. La corrupció. Un gota a gota de corrupció d’alts càrrecs socialistes que es convertí en inundació. La condemna al partit pel finançament il·legal. Desencís. Ara, els que deien “això per als que vos agrada la política”, ja ho deien com un retret.
I arribà la dreta. Va guanyar ajuntaments, i després el Consell, i després Aznar, vestit de Cid Campeador entrà a la Moncloa amb la Tizona apuntant a l'infinit. I de nou renúncies. “Què fa la gent votant a estos?” es preguntaven alguns, incrèduls. “Jo no vull saber res de política” deien mentre tornaven a les casernes d’hivern, tot oblidant l’aforisme de Fuster: “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.
I quan ja semblava que no s’hi podria fer res, arribà Zapatero, que tampoc no és que il·lusionés gaire, però en l’aspecte de drets civils va ser valent i eficient. I això va ajudar poc a reenganxar-se a la política...”Home, just ara...sembla que este....”. I arribà la segona legislatura i es mostra extremadament maldestre per afrontar la crisi econòmica. Un desastre. I més desencís. “Això no té solució”, “els polítics tots sou iguals”.
I ací a casa nostra primer Zaplana i la megalomania. I després Camps i més megalomania, i furts, i robatoris, i les putes d’EMARSA, i Calatrava, i el Papa i Cotino, i l’accident del Metro, i Blasco... “Això fot fàstic”, “això no té solució”.
I en això que guanyà Rajoy. I més rebufits. I començà la involució democràtica, amb l’excusa de la crisi, com si la fórmula per estalviar fos escopir sobre els pobres. I amb tot això el creixement del populisme desidiologitzat de la Rosa Díez, o el lamentable nivell de la generació Talegón, o la trista i incomprensible ascensió a l’Olimp dels vacus demagogs com González Pons.
I ara, amigues i amics, vos escrit esta carta. Jo porte deu anys en primera línia política. I em queda corda per 10 anys més, però no sé si tinc tanta ambició. Així que ara vos demane el mateix grau de comprensió, que vaig tenir jo quan vau abandonar. Ara torneu a fer falta. Ara és com als 70, urgent reconstruir el país, la societat, repensar les regles de joc. Ara com als 80 hi ha encesa una espurna d’esperança de canvi, i este colp el canvi es diu Compromís. Però ara com aleshores, només es podrà fer amb la força imparable de la gent, de la convicció i el treball col·lectiu. Com als 90, la decepció d’un PSOE incapaç; i l’empoderament d’una dreta dura, depredadora, incompetent i cruel. Vos demane que torneu, i porteu a la família. A fer pinya. O a assumir responsabilitats. A ajudar-nos, o a substituir-nos, però a canviar el món. Com als 70. Aleshores vam poder tot i els errors. Ara hem de poder, i estalviar-nos els errors. Torneu. Feu falta.
