Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
L'altre dia un periodista em va preguntar quin era el paper polític més important que jo desenvolupava. Si era algun orgànic dins del partit, la meua condició de diputat, la de regidor... No ho vaig dubtar gens ni mica, en política, la major responsabilitat que tinc, i la que més m'honora, és la d'elector.
La de ciutadà que amb el seu vot decideix les polítiques socials, urbanístiques, educatives, de gènere, econòmiques i fiscals, de joventut... La de ciutadà que triant als representants públics en cada una de les institucions democràtiques, i això és una enorme responsabilitat. I també una oportunitat que no s'hauria de desaprofitar, ni malbaratar. Per responsabilitat i perquè caldria no oblidar que en altres llocs la gent deixa matar per poder exercir eixe dret.
Com a representant públic, em prenc molt seriosament el meu treball. Sóc dels que intenta compensar les seues limitacions, les seues llacunes tècniques, amb moltes hores de treball. Toque moltes portes de tècnics a l'ajuntament i diputació. Pregunte molt. M'he deixat part de la vista en centenars de folis que formen part d'expedients i informes. He participat en un bon grapat de cursos formatius sobre aspectes concrets de la meua vida pública, per poder saber que quan estic votant, ho faig amb plena consciència del que faig.
O millor explicat, intente estar en formació continua, per poder decidir amb un criteri sòlid, què he de votar en este o aquell tema. Segur que no sóc l'únic que ho fa. No és un mèrit. De fet hauria de ser una obligació de tot representant democràtic. Però també és veritat que hi ha càrrecs públics que no ho fan. Molts, que fins i tot dirigeixen un àrea de gestió, i que no s'esforcen ni la meitat. Va amb el caràcter. I va també amb el que t'haja costat aconseguir el privilegi de representar als teus veïns.
Com elector és igual. Vostés diran... "este tio ens vol fotre el pèl, ell vota al seu partit, sí o sí", i en la segona part, tenen raó. Vote Compromís, però ho faig, perquè prèviament he participat molt activament en ajudar a construir el seu cos polític, el seu programa, en definir el model de comportament ètic intern exigible, en l'elaboració de la candidatura, en la tria del model comunicatiu... Com a militant, com a persona activa en política, tinc la sort de poder participar en tots eixos processos, que fan que al final, siga el de Compromís el programa que més s'acosta a la meua forma d'entendre la societat, la ciutat, la gestió pública, i la política.
M'agradaria pensar que la majoria dels electors llegeixen els programes dels partits. Sé, però, que no és així. I malgrat tot en esta precampanya i campanya, he observat un fenomen creixent. Gent que ens demana el programa electoral (per correu, per les xarxes socials, en els actes públics...) i sobretot, molta gent amb preguntes concretes, peticions d'incorporar idees al programa... El nostre procés d'elaboració de programa (ja ho va ser el 2007 i el 2011) és molt obert, i han fet propostes i han participat en debats sectorials, centenars de persones. No exagere. De veres.
Però no és suficient. Continua havent-hi massa gent que vota amb el fetge. Uns sense cap mena de sentit crític, continuen votant el mateix, any rere any, sense analitzar altres opcions. "En casa siempre hemos votado socialista", per exemple, o "nosotros somos del PP". Altra gent vota amb ràbia a aquells que diuen a crits que "farem fora al PP" encara que no siguen capaços d'explicar quin és el seu programa de govern per als propers 4 anys. I encara estan aquells capaços de votar formacions de les que només saben que als cartells apareix un xic de camisa ben planxada... que no es presenta a les eleccions.
El PP oculta les sigles, perquè saben que estan contaminades. I té certa gràcia perquè fa 4 anys acusaven al PSOE de fer el mateix. Ara ja no són ni PP ni PSOE, són "populares" i "socialistas". La marca els fa mal. Altres, en canvi, només són marca, i oculten la llista, perquè els fan vergonya els seus candidats. Una terrible mostra de deshonestedat, que qüestiona el seu discurs regeneracionista. Parle, clar, de Ciudadanos, ja m'agradaria saber a mi que pensa Albert Rivera del TRAM o quina és la seu proposta sobre el Pinar del Grau.
I també hi ha els oportunistes que veien que se'ls hi enfonsa el vaixell-sigla, prenen a l'assalt un vaixell nou de trinca, i n'agafen el timó per fer el mateix que no han fet amb les sigles velles. Tot això hauria de formar part de les deliberacions de la gent abans que no decidim a qui votar.
Perquè convé que no ens oblidem, que amb eixe paperet que posem a les urnes, no només fem un acte de rebel·lia o de submissió respecte a l'estat actual de les coses; estem, sobretot, triant les polítiques del futur. Decidint el que ens passarà.
