Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el ayuntamiento de Castellón.
No tinc ni idea de futbol, vaja això per davant, de forma que hi ha risc evident de cometre errors en el que diré. Però fins on jo sé, el Barça, ha brillat amb força els darrers anys, ha aconseguit uns èxits més que notables, i ha marcat una època, amb un determinat sistema de joc; i la suma d'un equip sòlid i solvent, i unes individualitats que enlluernen.
Ja fa més d'un any, però, que l'equip ha deixat de ser invencible. Segurament, perquè allò que en un moment resultava tant novedós en la seua forma de fer, ja havia estat vist i entés pels adversaris, i havien estat capaços de trobar un antídot. Antídot que en el millor dels cassos servia per vèncer al Barça, i en el menys bo, per dificultar la victòria barcelonista.
Els que ho entenen han dit durant estos anys, que allò que feia a l'equip diferent i superior, era la conjugació de diferents aspectes. Un cos tècnic intel·ligent, apassionat, generós i format per bons professionals; un planter compensat i amb un alt grau d'enteniment intern; i les aportacions d'algunes individualitats brillants.
Ara que les coses no van tant bé (malgrat que sembla que guanyarà amb solvència la lliga, que premia la regularitat) comencen les crítiques. Jo n'he sentit de tota mena i condició.
Crítiques a l'equip tècnic, al que se li recrimina la nul·la capacitat de reacció davant els problemes. Sent incapaç de fer els canvis quan toca. Sent lent a l'hora de llegir la realitat. Confiant massa (i tot) en la doctrina heretada pel gurú. I un llarg etcètera.
Crítiques a l'equip en el seu conjunt, en considerar que alguns dels seus principals actius dels darrers anys, ja no tenen la frescor, agilitat i habilitats que els van enfilar al cim fa no gaire temps. Crítiques perquè alguns representants d'estrelles parlen massa. Crítiques també perquè alguns estiguen massa distrets pensant en renovar la fitxa, o en eixir de nit; i que això els desconcentre d'allò que és important: el compromís col·lectiu.
I també he sentit i llegit moltes crítiques a les individualitats. Que si s'esborren en partits importants; que si exigeixen que tot l'equip jugue en funció de les seus interessos; que si juguen massa partits i arriben cansats als més importants; que si estan massa ocupats amb el paper couché i els seues contractes promocionals, i estan poc per al que han d'estar; que si no reparteixen joc i volen rematar sempre a porta buscant reconeixements personals i no col·lectius; que si ho volen jugar tot però entrenar i preparar tàctiques conjuntes no va amb ells...
I davant d'este allau de crítiques apareixen algunes propostes de solució. Hi ha qui considera que cal canviar l'equip tècnic. Així, sense fer-ho més llarg. La direcció no funciona, no està a l'alçada del club, no el sap conduir a la victòria, i permet tot l'enrenou que ja ha saltat dels vestidors a la premsa.
D'altres parlen clarament de final de cicle, i això afecta a una part dels jugadors més emblemàtics. Gent als que se'ls deuen grans èxits i mereixen el públic reconeixement, però que ja no estan per jugar amb la intensitat que la competició exigeix.
Alguns reclamen nous fitxatges, gent fresca. Si ve de la pedrera millor, perquè ja coneix la casa, i el sistema. Perquè comparteix els valors i la forma de fer. D'altres aposten fins i tot per dur algú de fora; tot i que esta opció és més complicada per la competència brutal que hi ha, i perquè l'experiència demostra que quan fitxes un jugador mercenari, quasi sempre tens un un mercenari jugador.
I hi ha qui també reclama que s'acabe la terrible dependència de la capacitat de regat d'un sol jugador. Per moltes raons, la primera perquè no es poden posar totes les cireres al mateix cistell; ja que quan el jugador no està fi, l'equip no rutlla. Però sobretot, per una qüestió de filosofia. El Barça s'ha venut els darrers anys, com un col·lectiu, fins i tot en contraposició al seu principal adversari, el Real Madrid, equip trufat d'estrelles comprades a colp de talonari. La filosofia barcelonista era cuidar molt i bé la gent de les categories inferior, perfeccionar la seua formació en les lligues menors, donar-los-hi minuts de joc, i de tant en tant, fer-los entrenar amb els grans. De forma, que quan estiguen llestos se'ls puga pujar al primer equip. Esta filosofia contrasta absolutament amb l'individualisme de les estrelles mediàtiques. Per moltes pilotes d'or que tinguen.
I com ja els de dit que no sé un broll de futbol, imaginen que parlava de política. I que el Barça és Compromís, i que els canvis s'han de fer a octubre, i que el mercat d'estiu són les primàries, i que les categories inferiors són els ajuntaments, i que els balons d'or són les visites als vídeos de youtube. I aleshores tindran l'article que volia escriure.
