Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Després de l’atemptat gihadista al setmanari Charlie, i al supermercat kosher (en realitat en valencià es diu “caixer”, però en este context es presta a confusió), vaig penjar al meu mur de Facebook un “Je suis Charlie”.
I això va generar un debat molt interessant. No el repetiré, però sí algunes idees. Conec bé la revista, ja era molt famosa quan jo vivia a París, i no m’agrada. El seu humor no em fa riure. Em passa com em passava amb El Papus. Revista, per cert, que també fou víctima d’un atemptat terrorista que causa una mort i diversos danys personals i materials. En aquell cas va ser la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista), per la que mai va ser condemnat ningú. Ni la dreta el condemnà.
Una segona cosa que vull apuntar és que la revista no és especialment punyent amb el islam o amb els musulmans; portades del mateix tenor n’han publicat amb Crist, el Papa, la Mare de Déu i amb capellans catòlics perseguint xiquets. També amb rabins, jueus amb “payess harosh” i ortodoxos amb barret de pell de llúdria. I fora de les tres religions del llibre, també han repartit bona cosa. Al racista i ultradreta FN (que ara intenta treure vots de la sang vessada) li han dedicat algunes de les vinyetes més bèsties. I no fa gaire, fent broma amb les aventures eroticofestivaleres del President de la República, el van caricaturitzar en portada amb la bragueta baixada i la xufa ensenyant el nas (o el gland) i fent un joc de paraules dient que França la governa més el penis que el President. Portada, val a dir, que em recorda una de El Jueves, on apareixia el nostre de cap d’estat i que va ser censurada pels que ara diuen ser Charlies.
Perquè eixa és un altra conclusió. Ací hi ha molta hipocresia. Rajoy és Charlie a Paris i Manolo el del Bombo a Madrid. Rajoy aprova la llei mordassa que limita el dret a la manifestació i va a manifestar-se a París. Rajoy vol que Charlie publique caricatures de Mahoma o Holland, però no que El Jueves en publique de Felip VI o que Javier Krahe puga fer vídeos amb microones. Rajoy blasma Pirineus enllà per la llibertat d’expressió, i Pirineus ençà controla i desprestigia les televisions públiques que no tanca. Una impostura indecent.
El debat, d’altra banda apassionant, versà sobre si s’havia de limitar el dret d’expressió perquè molestava les creences d’alguns. Vaig dir que no. Que en cap cas. Jo no compraria Charlie, però qui vulga... De la mateixa forma que no m’empasse això de la Santíssima Trinitat, però qui s’ho crega... La llibertat no té cognoms. És o no és.
Però com tinc la immensa fortuna de tindre amics intel·ligents, i la intel·ligència no ho és sense esperit crític, em van intentar posar contra l’espasa i la paret.
Em van recordar que el meu partit ha fet una campanya en contra d’uns grans magatzems, perquè en la seua llibreria venien un llibre que pretenia “curar” l’homosexualitat; equiparant així una lícita opció sexual a una malaltia perniciosa. O em van recordar que personalment em vaig queixar que l’ajuntament permetés en un local municipal, un acte de l’extrema dreta en el que anava a participar un persona condemnada per delictes de sang a Itàlia. Pretenien els meus amics, que tots dos casos implicaven una limitació de la llibertat d’expressió.
És possible, però en tot cas el que reclamaven era el compliment de la llei. L’exaltació del terrorisme o la discriminació, entre d’altres, per la teua opció sexual, és punible en dret. I en un estat de dret, és la llei civil qui posa límits. No la Torà. No la fàtua. No el dret canònic.
