Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
‘Societat civil’ és un concepte equívoc en la seua definició etimològica, perquè sembla com si exclogués als militars, o als religiosos... Però vaja, això és pecata minuta. ‘Societat civil’ en el discurs polític significa “la gent”. Tota la gent.
El repte, si més no des del despotisme il·lustrat, ha estat vore com s’articulava la participació en la política institucional del gros de la societat. I com sembla evident, per a fer fàcil eixa relació, per a tindre interlocutors definits, cal que la pròpia societat civil s’organitze.
Depén molt del país i dels costums democràtics de cada lloc, la forma d’articular-se. En la tradició anglosaxona, els lobbys (grups de pressió) tenen un pes fonamental. Es tracta de gent que compartint un interés comú (les catedrals gòtiques, la producció de transgènics, la prohibició de transgènics, el dret a dur armes, la defensa de les llengües minoritzades, una malaltia de les dites rares, etc) creen una organització per tal d’influir en els seus representants polítics. Bé siga per la via de pressió directa sobre els electes, per la via de la mobilització social (que envia un missatge clar als electes de quanta gent està per eixa postura), o fins i tot per la via de les aportacions econòmiques a les campanyes (siguen legals o no).
De moment en el nostre sistema, els lobbys no han adquirit eixa puixança. Al nostre sistema la societat civil s’articula en altres tipus d’organitzacions com sindicats, patronals, associacions veïnals, culturals, juvenils, de la tercera edat, ONG’s... I el model d’interlocució amb eixe teixit associatiu depén molt del partit.
La vella esquerra va inventar allò de les “corretges de transmissió”, que al·ludia a la instrumentalització que feien dels sindicats (i altres organitzacions) partits com el PCE o el PSOE. Servien per amarar de la seua ideologia i les seues propostes a sectors socials. El partit li dictava al sindicat i el sindicat a la “classe obrera”. La dreta va aprendre ràpid, i molt en la seua línia, millorà el sistema usant en benefici propi els diners públics. Es a dir, subvencionant a les associacions a canvi de silenci, de pau social, o de que els donen públic suport.
El PP de Castelló, des de l’època Víctor Falomir, ha comprat voluntats associatives amb diners públics. I ho dic així de clar, perquè així de clar és. Vaig participar alguns anys a les sessions on es repartien les subvencions entre les associacions veïnals, i no hi havia cap criteri. Era al gust de la regidora de torn, en funció de la docilitat. Va ser Compromís (BLOC en aquell moment) qui forçà l’aprovació d’uns criteris que limitaren la discrecionalitat.
Un segon model es el de l’esquerra tradicional, consistent en infiltrar gent als moviments socials (iaioflautes, AMPEs, Coordinadores d’això i allò...) És cada colp més evident, perquè desvergonyits com s’han tornat, ara ja infiltren càrrecs orgànics o electes. Ja va tot a perra!
I finalment estem els que des de fa molt de temps decidim les posicions polítiques, els programes electorals, i ara també les llistes, de la mà de la societat civil en el seu conjunt. No associació per associació, sinó fent totes les reunions executives obertes a la ciutadania.
En resum, tres models de relació. Els que usen a la ciutadania en benefici propi, recompensant amb diners públics. Els que pretenen manipular la ciutadania en benefici propi, infiltrant la seua gent, o inventat un associacionisme dòcil i servil. I finalment els que es posen al servei de la ciutadania, per a ser usats com instrument de canvi. Els qui ens considerem a nosaltres mateixos, corretja de transmissió de la voluntat popular.
Vostés trien.