Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Just després de les eleccions europees, un diari va entrevistar a Ximo Puig, Secretari General del PSPV i just darrera seu, sobre un estant, hi havia una foto de Pablo Iglesias, l'històric, el d'ells. Segurament eixa foto està al prestatge des de fa mesos o anys, però no sembla el més intel·ligent que quan veges a Ximo Puig després de les europees, els ulls se'n vagen a un Pablo Iglesias que el vigila per sobre el muscle. Les associacions mentals de la gent són com són. I va ser una pífia gran.
Amb l'abdicació del Rei, en canvi, estic segur que tot això ho han filat molt més prim. Entre d'altres coses perquè no crec que quan s'ha alçat el monarca a donar gust a la pròstata a tres quarts de sis del matí haja pres la decisió. No. Això estava pensat i repensat. De fet, Rajoy i Rubalcaba ho sabien. R que R.
El Rei ha comparegut durant 6 minuts (el que dura un bolero vell) davant de dues fotografies. Una amb el seu pare, i un altra amb el seu fill. Cap amb Franco que és qui el va nomenar Rei obviant la línia successòria i generant, diuen, un desencontre entre Joan Carles i són pare. L'altra amb el fill... no amb tota la família. No té gendres presentables. Té una filla judicialment qüestionada. Cap amb la Reina que ha aguantat, diuen també, de tot i de tota mena de colors. Sis minuts sense cap emoció, com un acte administratiu, amb un discurs buit, per dir adéu a 39 anys de regnat. Ni tan sols quan recomanava al seu fill, semblava convençut.
Tampoc crec que siga poc rellevant el fet que a diferència del que va passar amb les dues abdicacions de monarquies europees més recents (Holanda i Bèlgica), no haja estat el propi monarca qui comparega en primer lloc, sinó el Primer Ministre. Rajoy també ha llegit el comunicat com qui llig la llista de la compra, molt Rajoy tot plegat. Estava pactat.
I el moment! En el moment en que el sistema ha sofert un daltabaix electoral enorme, just ara, a 8 dies, ni fa un mes ni d'ací 5, el Borbó abdica. I això crea una evident associació mental al cap de la gent.
Unes eleccions municipals van fer que el Rei abandonés i es proclamés la república. I ara unes eleccions europees, es salden amb un altra abdicació. Cap de les dues coses té sentit institucional, però ambdues venen a demostrar que la monarquia encaixa malament els ritmes de la democràcia. Lliguen malament, sembla.
La gent que ho entén ha pensat tot això que dic i moltes coses que se m'escapen. I malgrat tot, ha decidit este moment, este format, esta imatge. I no és casual.
El Rei Joan Carles és un home vell i malalt. Segurament incapaç físicament (desconec si anímicament) de fer front a tot el que li ve de cara els propers mesos. I en eixe sentit, comprenc la seua jubilació, que el gremi es diu abdicació.
El procés sobiranista de Catalunya, no sembla tenir aturador. No sense una consulta. I ací resulta rellevant que quan el Consell General del Poder Judicial va cridar a declarar al jutge Santiago Vila com redactor d’eixa “Constitució catalana”, li van preguntar reiteradament si una Catalunya independent acceptaria compartir Rei amb Espanya. El model, per cert, que en algun moment defensà el PNB. Model que amb Joan Carles I esdevé ja impossible.
El desprestigi de la Casa Reial creix al mateix ritme que el republicanisme espanyol. Ho diu el CIS. Reiteradament. Des de fa mesos. Com tendència clara.
I finalment, les europees. La crisi sistèmica. I les pors dels majoritaris. Després de 35 anys de Constitució ara s’ha de fer una llei prevista en l’article 47.5, per legislar com ha de ser l’abdicació. Ara? Just ara que el sumatori de les forces dinàstiques (PP i PSOE) tendeixen que quedar per davall del 50% de la representació. Ha de ser este Parlament, i no el següent, qui ho faça, o és possible que ja no es puga fer.
I ara sí que Ximo Puig, i tots els socialistes, haurien de mirar arrere, mirar als ulls de Pablo Iglesias, el seu, i decidir si volen formar part de la història o del futur.
