Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el ayuntamiento de Castellón.
Dilluns va morir Margaret Thatcher, que després d’una llarguíssima vida política, passà a la història amb el sobrenom, no sé jo si amable, de la Dama de Ferro.
Per alguns el seu nom queda automàticament associat al de Bobby Sands, i la resta de presos de l’IRA que moriren d’inanició a la presó, després d’una llarga vaga de fam en defensa de millors condicions de reclusió. Tot començà per demanar una miserable manta per cel·la. Thather no va cedir ni un mil·límetre.
D’altres associaran el seu nom a un altra vaga, la de la mineria. En principi Thatcher planejà una reconversió del sector que implicava uns 20.000 comiats, la llarga batalla es saldà quasi un any després amb el tancament de més de 70 mines i la privatització de la resta. Els acomiadats es van multiplicar respecte a la xifra prevista. Thatcher no va cedir tampoc ni un centímetre, i en la dura batalla, els sindicats es van quedar pel camí.
Possiblement per un altre sector de gent el nom s’associe a la Guerra de les Malvines. Aquella guerra improbable en la que els milicos argentins volien distreure la població local, i Thatcher defensar la integritat del seu decadent imperi. Tornà a guanyar ella. I perdre...doncs perdre, van perdre els morts. Com en totes les guerres.
Però per la majoria de la gent el nom de Thatcher va associat a les grans reformes liberals, a la venda i tancament d’empreses públiques, als atacs frontals als drets socials i als serveis públics.
“There is not such a thing as society. There are individual men and women, and there are families”, esta frase de 1987, esta negació de la societat i la creença radical en l’individualisme van fer que al final del seus onze anys de govern és produís una peculiar paradoxa. El Regne Unit era més poderós econòmicament, però la societat estava més trencada que abans de la seua arribada al poder. L’escletxa social era més ampla, els rics eren més rics i els pobres ho eren molt més. El nombre de britànics vivint per davall del llindar de la pobresa, es multiplicà per tres.
Potser no està de més recordar, que ‘Dama de Ferro’ no fou el seu primer malnom. En els primers 70, sent Ministra d’Educació, decidí abolir una vella tradició escolar, la llet gratuïta per els escolar d’entre 7 i 11 anys. “La lladre de la llet” li van dir. “Margaret Thatcher, Milk Snatcher.”
Però no tinc intenció d’analitzar les polítiques de Thatcher, el que passa és que Alfonso Bataller, va publicar dilluns un twit que m’ha inspirat. Deia: “Dear Margaret, rest in peace. Cuánta razón en aquella frase: el socialismo acaba cuando se acaba el dinero de los demás”.
I és graciós perquè Bataller, abans d’heretar l’alcaldia havia estat alt càrrec de la Sanitat valenciana. El 1996 va ser nomenat membre del Consell Assessor de la Conselleria de Sanitat i Consum. El 2003 passà a ser Director General d'Ordenació, Avaluació i Investigació Sanitària de la mateixa Conselleria, passant l’any següent a ocupar la Direcció General d’Assistència Sanitària, essent nomenat l’any 2007 Sotssecretari de Sanitat. És a dir, Bataller ha estat un dels principals responsables de la sanitat pública valenciana, havent sobreviscut políticament als Consellers de Sanitat, Farnós, Castellano, Rambla, Blasco i Cervera.
I si be és cert que tota l’administració valenciana està en fallida, és una evidència indiscutible que la Conselleria de Sanitat és el paradigma de la pèssima gestió, la pèrdua de drets socials, les retallades i el forat a la caixa. Així, que el Sr. Alcalde no podria haver estat més cínic en el seu twit.
Perquè parafrasejant a Thatcher podríem dir que la sanitat pública valenciana ha durat fins que el Partit Popular s'ha acabat els diners dels altres. I Bataller n’és responsable.
