Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
D’una comptabilitat neta, clara i segura diem en valencià que ‘això són faves comptades’. Els grans comptes de les institucions públiques són massa sovint faves que s’amaguen als calaixos, partides que s’aplacen a pressupostos futurs, romanalles que semblen escorrims i que el polític espavilat desvia com aigua de maig cap a causes partidistes, si en pensem bé; o al propi benefici, si en malpensem.
No passa només a Espanya. També, a Europa. Els espanyols, pel que fa a Europa, som víctimes dels nostres complexos casolans i acrescuts per quaranta anys d’isolament i dictadura. Però no oblidem que la mateixa Europa de les llums i de les llibertats és la del feudalisme, la xenofòbia i el poder totalitari. L’Europa que ens critica la disbauxa autonomista és la mateixa que malgasta pressupostos en burocràcies i barraquetes que s’omplin, més que de canonges, de cardenals renaixentistes que es mamen la gran vida a càrrec d’uns europeus cada dia més empobrits i més improductius. El sis per cent dels 135.000 milions d’euros del pressupost europeu del 2013 va ser destinat a pagar els funcionaris de la Unió. Gairebé nou mil milions d’euros.
L’Europa que crea les comissions d’homes de negre, sota l’aparença de rigor i de veracitat, és la mateixa Europa que permet, empara i defensa la permanència en la vicepresidència del Banc Europeu d’Inversions, amb seu a Luxemburg, de Magdalena Alvarez, un càrrec polític imputat per la justícia espanyola en l’afer dels EREs del PSOE d’Andalusia.
Ja és tot un sarcasme que una institució financera de la Unió Europea tinga la seu en un paradís fiscal. Què té d’estrany que una imputada al seu país ocupe un càrrec tan important en un banc públic que és al cor d’una oasi fiscal? Els camells saben on van. Què és més antiestètic, la Maleni al Banc Europeu d’Inversions, o el BEI a Luxemburg? No som només el espanyols els poca-soltes ni pocavergonyes.
Ara que venen les europees, caldrà prendre’n nota. Avui deia Elena Valenciano que Arias Cañete, el seu contrincant, serà a Europa el representant de la dretana Merkel. Ens vol dir subliminalment amb això que ella serà qui representarà Hollande? Que s’ho faça mirar, perquè si obre Le Monde d’avui dissabte trobarà que la reunió a Matignon de Manuel Valls amb sindicats i patronals pel pacte de la ‘responsabilité’, és fil per randa un calc de les reunions de Rajoy a La Moncloa.
El que sí deixa clar Valenciano amb la seua candidatura al refugi d’elefants de Brussel·les és el poc futur que té ella dins el PSOE, quan fa del seu segon lloc al partit la catapulta per saltar als salaris privilegiats d’Europa. Potser té enveja dels vint-i-tres mil euros mensuals de Magdalena Alvarez. Més que un lloc al Parlament Europeu, Elena Valenciano fa de la seua candidatura un salvavides abans que el seu avió s’estavelle. En fa eixa impressió.
