Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Ningú no ha reparat que el cardenal Bergoglio és el primer papa de parla castellana. Benet XIII, aragonès d’Illueca, no compta, ja que fou un papa cismàtic. Calixte III, nat a Canals, i el xativí Alexandre VI parlaven valencià. El quart espanyol, Adrià VI, era en realitat holandès, i bisbe de Tortosa quan fou elegit papa l’any 1522. Fou el darrer papa no italià fins a Joan Pau II, quatre segles i mig després.
Havia nascut a Utrecht, fill de fuster. Pertanyia a la nova classe emergent dels menestrals. Als vint anys ingressà a la Universitat de Lovaina, on va estar educat en l’espiritualitat de la devotio moderna, que insistia en l’austeritat i simplicitat de vida a imitació de Crist, tal com predicava Tomàs de Kempis, figura cabdal del moviment reformista, un precedent de la reforma luterana. Maximilià d’Àustria el cridà com a preceptor del seu nét que seria l’emperador Carles V. Aquesta vinculació el portà a la cort castellana per tal de defensar els drets hereditaris de Carles a la mort de Ferran el Catòlic, i succeí el cardenal Cisneros com a regent. Fou nomenat bisbe de Tortosa i inquisidor d’Aragó i de Navarra. Quan morí el papa Lleó X, un Médici i, segons autors, l’únic papa ateu de la història –fins on això és possible ser jutjat pels humans, ja que només Déu coneix el cor de l’home- Adrià d’Utrecht, que no tenia cap interès en ser papa, era de viatge a Vitòria en ser elegit al conclave de Roma, on ni gosà assistir. Tot just acabava d’esclatar la reforma de Luter a Europa i l’emperador pressionà els cardenals a favor de l’elecció d’Adrià. Li feia nosa a la cort espanyola i sabia que la mentalitat reformadora i austera del bisbe de Tortosa era el que calia a la seu romana, corrompuda i èbria del paganisme renaixentista, contra la qual havia posat Luter en peu de guerra els cristians i la noblesa d’Alemanya.
Adrià s’ho prengué amb calma. Elegit al gener, embarcà a Tarragona el 5 d’agost, demà farà anys, de 1522. Quan arribà al port d’Ostia, vestit de negre i acompanyat només del seu secretari, els cardenals no s’ho podien creure. Allò era una denúncia i tot un avís contra l’estil principesc de la cúria. La cerimònia de la coronació fou senzilla fins al punt d’escandalitzar els romans acostumats a la pompa pontifícia. Allò no semblava un papa. Refusà viure al sumptuós palau pontifici i habità el darrer pis del Vaticà amb el secretari i la mestressa com a únic seguici. Baixà els sous dels cardenals i retallà despeses. Un cardenal li recordà que li calia ser amable amb els qui l’havien elegit. La resposta fou seca: els cardenals electors l’havien portat al martiri i a la presó i li havien deixat una seu arruïnada i una església desfeta pel paganisme i l’esclat de la divisió luterana com a conseqüència. Intentà convocar un concili per tal de parar el cisma protestant, però ja era massa tard. Els luterans ja no es fiaven de les promeses de reforma de l’Església i la cúria n’era el primer obstacle.
Un altre alemany, Benet XVI, amb clarividència i humilitat, ha deixat pas i potser ha promogut Bergoglio com al seu successor. Com Carles V sap molt bé quina medicina cal a la cúria per tal de posar ordre. Es veia vell i sense forces. Però li ha deixat la recepta al papa Francesc, que ens ha recordat a tots el principi de l’ecclesia semper reformanda del Vaticà II, un concili rescatat de les prestatgeries de la biblioteca. Ratzinger és qui n’ha tret la pols i n’ha obert el llibre pel capítol de la Lumen Gentium. L’un per l’altre, Castelgandolfo serà vacant aquest estiu. Tot un signe. El papa encara no ha entrat al Palau Apostòlic i sembla definitiva la seua residència a Santa Marta. Molt de paral·lelisme amb Adrià VI. Li desitgem més gran durada.
