Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Aquesta setmana visitant a Culla l’exposició Pulchra Magistri de la Llum de les Imatges, a punt ja de la seua clausura, vaig trobar una inscripció en llatí contra les autoritats de l’època, quan els templers n’eren senyors de la vila i, segons sembla, donaren refugi a més d’un càtar fugit de la persecució del papa Innocenci III i del rei de França arran de la Croada contra els albigesos. Això s’esdevenia l’any 1209, i més de tres-cents càtars van ser cremats a la foguera quan els croats van assaltar la ciutat de Carcassona.
Potser la inscripció és d’aquella època, donat el seu caràcter contestatari: “iudicium durissimum his qui regunt. o maria suspirant mortui a te pia.” Aquells que governen tindran un judici implacable. Oh, Maria els difunts sospiren per tu compassiva. No es tracta d’una pintada com els actuals graffiti, sinó d’un text tallat en pedra en un dels portals de la vila templera.
Els càtars van ser un moviment que va arrelar amb força a l’Occitània, on la majoria de bisbats no acceptaven l’autoritat papal sobre el braç laic del poder temporal. Eren conseqüents amb el principi de que el regne de Déu no era d’aquest món. Els albigesos eren tributaris de la filosofia gnòstica que professava un dualisme absolut, i considerava que Déu havia creat el cel i les ànimes, en contraposició al Dimoni que havia estat creador del món terrenal, de les guerres i de la mateixa Església Catòlica, que era la mare de tota la corrupció coneguda a Europa. Propugnaven una església alternativa, constituïda no per jerarquies clericals i súbdits laicals, sinó com una comunitat igualitària, on tot estava presidit per l’acció de l’Esperit sobre les ànimes que havien rebut la inspiració i que ells anomenaven els consolats.
Aquests principis doctrinals eren la negació absoluta de tota la teologia catòlica, i això els valgué la qualificació d’heretges. Ara bé, la història de la teologia ha pogut demostrar que darrere de tota heretgia sempre hi ha estat un malestar social, una revolta popular o una rebel·lió contra les injustícies dels senyors feudals, entre els quals hi havia la jerarquia eclesial, que era qui beneïa i donava suport a tot l’ordre social de l’època. Eren els temps del rex, gratia Dei. L’Església i el rei de França, la filla major de l’Església, van exterminar amb foc i sang els albigesos, però no el malestar social i la crítica a la traïció que el poder eclesial havia fet de l’evangeli. Un corrent mig clandestí i soterrani es va moure al llarg de l’Edat Mitjana i que maldava per una neteja radical de l’Església i del seu poder senyorial fins que desembocà en la Reforma protestant de Luter. Les raons doctrinals eren diferents, però el malestar social i la denúncia profètica seguia essent la mateixa.
Aquesta és la reflexió que m’ha provocat la inscripció llatina de Culla. I, mutatis mutandis, vaig pensar que això del fenomen Podemos no té res de nou a la història. A totes les cultures han nascut moviments populars de protesta quan els qui manen abusen del seu poder i són ells la primera causa de la corrupció general de la societat. Els de Podemos són avui els heretges, no de la doctrina eclesial, però sí del sistema social.
Iudicium durissimum his qui regunt. Els qui manen tindran un judici implacable. Ja el tenen a les enquestes. Se l’han guanyat a pols i sembla que no s’esmenen.
