Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Aquest és el títol del sermó que sant Agustí adreçà als seus fidels a la catedral d’Hipona, arran la invasió de Roma per l’exèrcit d’Alaric el 24 d’agost de l’any 410. El novel·lista Jerôme Ferrari n’ha pres peu i l’ha traduït com a títol francès de la seua novel·la Le Sermon de la chute de Rome, que va guanyar el premi Goncourt 2012.
El drama de tres generacions té com rerefons les tres guerres franceses del XX, de les mundials a la d’Algèria, i l’espai mediterrani de Còrsega i l’antiga Cartago. A l’actual panorama de la novel·la francesa hi ha una tornada recurrent al món nordafricà, potser tenint a Albert Camus, un pied noir, com a referència. A l’obra de Ferrari hi ha tota una al·legoria entre el caiguda de l’imperi romà i el trasbals del món contemporani, i ferit de mort. L’autor cita literalment un fragment del sermó agustinià: “Et sorprén que el món toque ja la seua fi? T’has de sorprendre més aviat de que haja arribat a una edat tan avançada. El món és com l’home. Naix, creix i ha de morir. Amb la senectut l’home es carrega d’alifacs, i el món s’omple de calamitats a mesura que es fa vell.”
Al paral·lelisme existencial de l’individu i el món, hi afegeix l’al·legoria política d’un món que desapareix quan encara no sabem quin serà el món que vindrà. Els ciutadans de l’imperi van viure la destrucció de Roma com a la fi del món. Es trencà el gran mite de la Roma eterna. Era una creença falsa. Roma era tan peridora com tot allò que és humà. Els pagans que encara hi havia a la ciutat acusaven el cristianisme del desastre. Els deus pagans havien castigat els romans, que han estat abandonats a la inutilitat del déu dels cristians. Agustí es refà contra l’argument tot adduint que tampoc els deus romans havien protegit sempre la ciutat dels seus enemics. Més encara, la ciutat perviu més enllà de la destrucció de les muralles mentre hi haja ciutadans. Això dóna peu al bisbe d’Hipona a introduir el concepte de la civitas Dei, la Jerusalem celestial com a única ciutat eterna, feta no de la mà de cap home, sinó de l’únic Déu creador.
No va tan lluny Ferrari. Es queda teules endins sota el sostre d’una casa que s’ensorra i que no sabem cóm serà la nova que vindrà. En canvi, un altre francès, en aquest cas historiador, Jean-Paul Roux, un gran coneixedor de l’art i la cultura islàmica, de la que fou pofessor a l’Ecole du Louvre, assenyala que en l’actual conflicte entre el món cristià i l’islàmic, la guerra ja està decidida a favor de l’Islam. Diu que el conflicte està viu des de fa mil tres-cents anys. Sense interrupció. Amb la secularització occidental i la sacralització integrista de l’Islam, és aquest qui té totes les de guanyar. Per incompareixença d’una de les parts i, sobretot, per la victòria demogràfica dels musulmans. Estadístiques a la mà, França serà majoritàriament musulmana en cent anys. I qui diu França, també el Regne Unit i els països mediterranis, on Espanya té un lloc privilegiat en l’actual projecte de califats islàmics. Serà una invasió tan lenta com pacífica i silenciosa, on el cop d’estat que substituirà l’actual sistema democràtic per la sharia, vindrà com una evolució natural, sense necessitat de repetir la urbis excidio. Ara és la mateixa ciutat la qui s’entrega. Una altra vegada una civilització rica cau per saturació en mans d’una més inferior culturalment, però més jove i més robusta. I en aquest cas amb el control dels grans recursos energètics com són el petroli i el gas. L’any 1973 començà el declivi.
