Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
El 27 d’abril celebrava la Catalunya catòlica la festa de la Moreneta, la seua patrona. Té un himne que ha estat, sobretot als anys foscos del franquisme, un signe d’identitat de la nacionalitat catalana, popularment conegut com el Virolai. La lletra és obra de mossèn Cinto Verdaguer, i la música, del mestre Josep Rodoreda. Tots dos van ser premiats en el concurs de composicions amb motiu del mil·lenari de Montserrat que s’escaigué l’any 1880. N’ha plogut molt.
Cóm han canviat els ànims, que han trasbalsat l’entesa en intolerància. Estic segur que, d’haver segut avui, el jurat no hauria deixat passar la lletra de la tercera estrofa: “Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient.” Això ho va escriure Verdaguer, poeta nacional per excel·lència, en un temps en què ser català i alhora espanyol era possible. El mot espanyol no feia nosa ni provocava urticària.
El clima de convivència i d’ofuscació cultural no és exclusiu de Catalunya. Els valencians, amb la polèmica identitària, hem caigut també en marejols i batalletes que ens han tornat no menys intolerants que els catalans. Tenim també un exemple tret de la clericalla casolana. L’any 1921, el capellà valencià Josep Maria Juan Garcia va compondre la lletra del que dos anys després seria l’himne de la Coronació de la Meredéu dels Desamparats, esdevinguda el 12 de maig de 1923. La setmana que ve farà vuitanta-un anys. El concurs de partitures convocat el guanyà l’organista i canonge de la catedral de Vic, mossèn Lluís Romeu i Corominas. Tampoc m’imagine avui a mossèn Romeu guanyant el concurs, donada l’al·lèrgia anticatalana de molts sectors de la societat i clerecia valenciana. Ja va ser un miracle que en vespres de la Dictadura primorriverista la lletra fos escrita en valencià, en un temps en què l’església valenciana vivia al marge, quan no en contra, del seu idioma. Va ser l’arquebisbe Enric Reig, natural d’Agullent i futur cardenal primat de Toledo qui va permetre l’ús del valencià en l’himne dels Desamparats.
N’ha plogut molt. I malgrat haver guanyat molta terra perduda en la nostra recuperació cultural, hem retrocedit en convivència i tolerància. Quan els nacionalismes deriven en fanatismes sectaris, alguna cosa insana ha estat inoculada com un virus que amenaça fer malbé la solidaritat i unitat dels pobles d’Espanya, gentilici que enerva sensibilitats i desvetlla odis i xiulets. Són símptomes d’una malaltia social afavorida per alguns partits polítics i fomentada per mitjans que més que de comunicació són eines d’intoxicació social.
