Tomàs Escuder Palau. Compromís per Castelló.
L’altre dia ens van insultar una vegada més als valencians. Alguns ho sabem, d’altres no. Insultar-nos des del govern espanyol no és cosa nova i ve de lluny.
En el tema del debat d’investidura , que com tothom sap, es du a terme a Madrid, hi ha hagut paraules per a tot. En general paraules discretes malgrat el que puga parèixer. Els atacs explícits han fet el paper que tocava i tots n’érem sabedors de com aniria la festa.
Els atacs forts, però, han vingut roents, explícits i implícits. Els uns se n’han endut més i alguns , de forma voluntària i perversa, ens n’hem endut per dreta i esquerra. I principalment pel menyspreu.
Ja hi estem acostumats . Però certament, per efecte d’unes eleccions per primera vegada, hi ha hagut, com a mínim una veu valenciana que ha dit part del que havia de dir. Tampoc no va tindre temps per a més Joan Baldoví.
Es poden fer pactes. Més dels que se n’hagen fet mai si cal. I fins i tot estaríem disposats. Però un pacte es fa amb bona voluntat per les dues parts. I es pot dur a terme si tots volen. Però si una de les bandes implicades menysprea i ofèn l’altra , en eixe cas resulta difícil arribar a un acord. Quan una part parla des de la prepotència, l’immobilisme més ferm i el menyspreu.
El candidat a presidir el govern d’Espanya va tractar una representació política valenciana amb una altivesa indigna d’un alt representant de l’estat. Ni pel temps ni per les formes va fer el que li tocava. En realitat va actuar com estem acostumats a veure’l : altiu, prepotent, incapaç de dialogar o ni tan sols considerar un contrincant polític nacionalista valencià com un representant de la societat valenciana.
I , com hem dit, la cosa no ve d’ara, no ve d’un incident més o menys , ni d’una voluntat de menysprear-nos més. Hi estem acostumats.
Però sortosament hi ha moments històrics que canvien respecte a d’altres passats. I ara ja s’alcen veus que no són anònimes. I que tenen al darrere un potencial nou i ferm.
Han passat més de tres-cents anys des de la desfeta d’Almansa. I encara som ací, encara estem defensant allò que volem, allò que és nostre i que ningú vindrà a defensar.
Si en tres-cents anys no ens han anorreat i fet desaparèixer del mapa malgrat tants i tants intents, han de saber que ja no ho aconseguiran. Han tingut al seu abast tota mena de ferramentes i poder. I, de manera més o menys conscient, de forma més o menys encertada i voluntariosa, els valencians i valencianes hem anat resistint.
Dins la història d’un poble, d’un país, tres-cents anys poden ser molts si les condicions li són desfavorables. Però haver-les aguantat ferm dona més força que abans.
Com deia la cançó , els temps estan canviant. I Malgrat les vicissituds actuals el nostre futur com a poble es va definint més i més dins un context propici. Perquè gent nostra es fa notar i pren la paraula. Ja siga al Cap i Casal o a Madrid. Són passes fortes i clares. I tres-cents anys queden enrere.
