Tomàs Escuder Palau. Membre de Compromís per Castelló.
Tres paraules poden definir el moment polític actual del País Valencià. I tot i que aquestes siguen d’ús habitual i que pul·lulen entre la gent o la classe política amb profusió , per a nosaltres els valencians tenen un valor diferent. Ho l’haurien de tindre en les circumstàncies tan diferents de les de fa només uns mesos.
Les paraules són: petit, poder i valencià. Si les ajuntem i les relacionem amb la realitat política del moment arribarem a entendre alguna cosa i, més important encara, copsar el que pot ser un futur immediat.
Des de fa uns dies m’he proposat mirar els informatius de les principals cadenes de televisió estatals. Les altres, ai las, no les puc veure. I quina cosa hi he trobat que abans no veia?
He pogut veure un petit poder valencià . Anem per parts. El que he constatat és que des de fa poc però de manera continuada encara que minsa, apareixen en eixos informatius unes veus valencianes. Les d’un poder. Certament les manifestacions d’altres poder valencians , i n’hi ha però no exerceixen com tal, són encara inexistents per a l’aldea global espanyola.
Hi apareix el polític : i és una delícia veure Mònica Oltra o Ximo Puig o Baldoví, fins i tot Morera...Quin goig no m’ha fet!
Però més enllà del plaer personal, de la mena de revenja o de l’exultació per eixes presencies abans ignorades , hi ha el fet evident de que eixes persones, representants del poder polític valencià han pogut dir la seua. Poques vegades i encara... com de forma marginal, amb presses. Sovint només com complement d’altres informacions . Sí, sempre i encara, massa liminars.
Però han aparegut. Efectivament, gràcies a unes eleccions que han estat favorables al País , tenim ara un petit poder valencià si es mira des de fora, des de l’altiplà, des de Madrid. Observat però des de dins o des de la perifèria com ells diuen, però que per a nosaltres resulta central, tenim la sensació de que aquest poder existeix.
I si el poder , en general i per a ús del carrer, és aquella capacitat de , físicament o mentalment, fer una cosa, ara la tenim. I cal aprofitar-la. I una qüestió primordial en aquest sentit és, avui més que mai, no solament que aquest poder valencià actue sinó que es faça visible. Tal vegada aquesta és una missió encara no assolida i a la que caldrà prestar-hi la dinàmica pertinent per tal que les aparicions als media no siguen esporàdiques i sí habituals.
Naturalment , per a arribar a eixe estadi cal que , l’esmentat poder polític s’ajunte amb d’altres poders valencians. N’hi ha i , tal vegada no els vindria malament incorporar-se al tàndem si veuen que hi guanyen alguna cosa.
Certament que encara no fa quasi ni vuit mesos que el Consell pot actuar. Es poc encara . I és poc per a poder abastar tants camps abandonats pels governs anteriors. Però no hi ha dubte que s’hauran de fer esforços per ocupar un espai, disputant-lo a d’altres clar, que necessitem per existir. Avui sense la presència en el discurs social imperant un poder polític no és ningú.
El petit poder valencià cal que estiga present en les instàncies on es parla i actua el poder d’estat. Es la primera vegada, des de temps històrics recents ( sense oblidar alguna xicoteta immersió) que hi ha un discurs coherent, fort , estructurat i amb recursos. I aquest discurs, també per primera vegada, s’ha estés i refermat arreu del País. No és poca cosa. No.
Hi ha aparegut una societat que demanda cada vegada més una valencianització creixent en molts sentits. Hi ha gent capacitada i una estructura política aprofitable. Alguns recursos econòmics importants. Una població a considerar dins l’estat. I més ítems que no podem enumerar ací ara. Però hi són . Sense donar noves glòries podem crear un País suficient si conservem i augmentem el petit poder.
I , com va dir Cèsar, és amb aquests vímets com es fa un imperi. No volem tant, no volem ser dominadors ni imperials. Volem simplement tindre allò a què tenim dret: eixe poder valencià i que ja no siga petit.
