Tomàs Escuder Palau. Compromís per Castelló.
Animals no som, això ja ho diuen moltes escriptures. Savis i incultes ho han afirmat al llarg de la vida. Tampoc no els desdirem ací. Ara convé pensar i veure que, humans com ens declarem, tenim encara molta animalitat al cos. I a la ment.
No cal repassar fets i esdeveniments que han fet palesa la nostra condició animal. Hem estat i som, insolidaris i salvatges. També cooperatius i generosos d’altres vegades.
Sense entrar però , en els temes grandiloqüents que han ocupat estudis seriosos , les pàgines de diaris i enciclopèdies, ens podem centrar en detalls d’aparent menor importància. Fets quasi inapercebuts, que es poden veure en la nostra vida diària. Com que els donen per assentats , per naturals, per normals, la major part de les vegades no en fem esment. Però cal dir que tenen el seu valor. I valors primigenis, fonamentals. I per això mateix, per automàtics , no els concedim excessiva importància.
Però la tenen. I ens situen ben a les clares en el discurs social. On en les societats complexes els grups diferents tenen estratègies diferents.
Aquest grups poden ser de tota mena. Però evidentment marquen una forma d’acció. En el cas dels partits polítics aquesta narració, per simbòlica i alhora d’efectes públics, té una plusvàlua social que pretén mostrar la potència de qui elabora aquest discurs.
Anem ara al cas. El territori del terme castellonenc ha estat baix el poder unilateral i omnímode del Partit Popular. Durant molts anys. Tants que els ha permès enfortir la seua manera de veure el món . I ho va fer com al partit de dretes que és: amant de la religió més que cap altre. Amant oficial de la religió oficial també.
De resultes d’aquesta visió religiosa de la vida van acabar sacralitzant tot el terme castellonenc.
La senyalització de les ermites és la seua obra bàsica en aquest sentit. Totes les altres fites del nostre territori, les culturals, socials, etnogràfiques ... han estat oblidades, deixades de banda. . Voluntàriament deixades de costat, com si no existiren. Amb menyspreu evident no sols de la història sinó fins i tot de l’actualitat més immediata.
El fet, quan es construeix aquesta indicació caminera de les ermites, és únicament el de posar en relleu el component religiós , únicament religiós del territori. I és obvi que hi ha altres possibilitats.
En haver actuat d’aquesta manera no s’han allunyat gens ni miqueta d’aquella constant que la major part dels animals, salvatges o no, tenen per costum: marcar el territori amb les pròpies marques.
Com a tal, res a dir. Ara... vivim en un món, una societat , on les formes civils que ens hem donat per a la convivència, la consideració de l’altra part , de les altres sensibilitats existents, és el pal del galliner que manté l’harmonia i l’encaix social. I també la mostra de magnanimitat de qui ostenta el poder . Ni que siga el polític.
Haver indicat , amb profusió de cartells, les ermites del terme és haver volgut configurar el món a la pròpia mida. I és sabut que el món, com va dir el poeta “ és ample i divers”. I la realitat tossuda.
No hi havia altres punts, a senyalitzar? Fonts, molins, basses, bancals especials, masets singulars,... la llista és llarga. Només era una qüestió de tindre una mirada més ampla , més culta, més integradora . I , finalment, més generosa.
