Vicent Carda, portaveu de Compromís per Borriana.
Encara no ha acabat la setmana i no guanyem per a esglais i cabrejos. Vaja setmanes que portem. Acabem la setmana passada amb la visita a Borriana de l'eurodiputat de Compromís-Primavera Europea, Jordi Sebastià, qui ens va explicar el seu treball a Brussel·les, les seves propostes sobre agricultura, sobre l’oposició a les prospeccions petrolíferes a la nostra costa i al magatzem de gas Castor davant de Vinaròs, Benicarló i Peníscola, i aquest mateix dia començaven els cabrejos.
El primer cabreig. El cas Castor, aquest projecte de magatzem de gas enfront de la costa del nord del País Valencià i que el Govern del PP ha retirat, això sí, indemnitzant a l'empresa adjudicatària, al senyor Florentino Pérez, amb 1.400 milions d'euros, que pagarem tots nosaltres. I jo em pregunte, qui va fer el projecte? Qui va donar el vistiplau? i qui va decidir cancel·lar-ho? La resposta com diu la cançó esta en el vent. I això va ocórrer governant el PSOE i va seguir l’empastre governant el PP. Ningú ni del PSOE, ni del PP han assumit la més mínima responsabilitat per un fracàs que repercuteix en la butxaca de tots els ciutadans. L'única resposta al dia d'avui és que Florentino Pérez disposarà d'1.400 milions d'euros per seguir amb els fitxatges del Real Madrid.
El segon cabreig. Ens assabentem que tots els directius de Caja Madrid, la icona de l'abús i del menyspreu, de la promiscuïtat entre política i diners, disposaben de targetes opaques, targetes de la vergonya diria jo. L'espectacle dels executius, dels representants del PP, PSOE i Esquerra Unida, dels sindicalistes, tirant de targetes incontrolades, gastant perquè el món s'acaba més de 15 milions d'euros en menjars, en hotels, en camps de golf i en el chachachá. La cobdícia cada dia impregna més les nostres institucions i els qui tenen la possibilitat que això acabe ja d'una vegada no ho fan. El PP i PSOE lluny de donar un bon cop tanquen files en defensa del seu sistema, del seu puto sistema que ens esta matant a tots.
I comencem la setmana amb el primer esglai, el primer cas d’Ebola a Madrid. La delicada situació que ha provocat el primer contagi per Ebola a Europa ha de propiciar un canvi radical en les polítiques per eradicar la malaltia.
No entraré en si es van seguir o no els protocols, ni molts menys en si va ser encertat repatriar als dos missioners, però si en què la comunitat internacional especialment els països que compten amb majors mitjans han d'intervenir als països africans afectats. És allí on el perill té conseqüències imprevisibles. Europa i la resta dels estats deuen intervenir ja en l'origen del problema i per a això s'haurà d'implicar tota la comunitat internacional.
Cal traslladar als països que estan sofrint amb més càstig els efectes de la malaltia tots els mitjans al nostre abast, tant materials com humans. El trasllat de mitjos humans adequats és ja una necessitat. Ara com ara, només estan actuant amb criteri i amb molta solidaritat, Metges sense Fronteres. Ells són els únics que s'estan deixant la pell i el cor, de la resta de la comunitat internacional, inclosa Espanya, millor ni parlar, que poca vergonya senyors.
El cas de la infermera madrilenya evidència la vulnerabilitat de la població i exigeix perfilar uns protocols que eviten els errors que s'han comès en unes desafortunades repatriacions on un possible accident ha de ser un escenari previst el que no ha estat així com bé s'esta demostrant.
I mentre tot això passa, seguim com al principi, cabrejats i ara espantats, això sí, sense que cap responsable polític haja obert la boca per a dir “senyors em vaig a casa perquè l'he ficat fins al fons”, ací en aquest Estat de pandereta i mantellina amb dos paresnostres i tres avemaries està tot perdonat i curat. Llàstima que com sempre passa els ciutadans som els qui paguem els plats trencats d'aquests ineptes de la política i l’economia, perquè per no tenir no tenen ni vergonya. Vergonya senyor, vergonya.
