Vicent Carda, portaveu de Compromís per Borriana.
La primera vegada que vaig sentir la paraula aneurisma va ser fa exactament un any, abans ni ho havia escoltat, ni coneixia persona alguna que ho hagués tingut. Dissabte passat la meva dona va complir un any d'aquell horrorós matí en el qual el seu aneurisma es va trencar i amb això el conseqüent vessa cerebral. Un matí d'angoixa, de ràbia i al mateix temps d'impotència. Així doncs, en la meva amarga experiència amb la salut i la sanitat em vaig quedar literalment gelat, més que gelat diria ximple, com a absent, envoltat de familiars i amics, sentint la seva calor però jo gelat com un mes de desembre al Pol Nord.
Així doncs en tot aquest temps hem passat per tres hospitals, el Clínic, Doctor Moliner i la Fe. El pas per tants hospitals et fa veure i al mateix temps viure el que és la sanitat en tots els seus vessants, l'atenció dels professionals, la solidaritat de la resta de malalts i familiars, la calor dels teus (familiars i amics) i com no el que fan els nostres polítics amb la sanitat.
Durant aquests 12 mesos he pogut veure de tot, professionals com la copa d'un pi i amb un gran cor, cardos borriqueros que haurien de treballar en un femer i alguna que una altra directora d'hospital més interessada a fer mèrits davant els seus superiors polítics que a donar una resposta a la necessitat i a la recuperació dels malalts. Al mateix temps he pogut comprovar que la nostra sanitat funciona, i ho fa pels grans professionals que té més que per l'interès i el compromís dels quí ens governen, el primer que persegueixen és treure fora del centre al malalt el més aviat possible, el temps ho és tot, i si una recuperació costa un any cal escurçar-la a sis mesos i punt, encara que el malalt es vaja per a casa sense dir aquesta és meva, ací en aquest país i amb aquest govern pesen més les entrades i les eixides que les recuperacions i les vides de les persones.
Però hi ha més, com un centre de referència com La Fe no disposa d'un servei de rehabilitació terapeuta, de teràpia cognitiva i ocupacional, perquè s'externalitza aquest servei quan el major hospital del País Valencià fa poc temps que va obrir les seves portes i disposa de tota un àrea de neurologia magnífica. A que juguen els nostres governs, que pretenen fer amb la sanitat, treuen dels hospitals a persones que encara estan per recuperar-se, externalitzen serveis necessaris per a tots els malalts que han sofert algun problema cerebral i per si fos poc segueixen pensant en la privatització de la gestió dels hospitals públics, quan aquells que ja han estat privatitzats davant qualsevol problema important dels seus pacients els deriven de nou als hospitals públics de referència, vaja negoci més rodó que els ha tocat.
Però bé, tal vegada en tot aquest temps el que més m'ha impressionat ha estat el veure que hi ha moltes persones soles, soles i malaltes. A l'Hospital Doctor Moliner teníem de veí de corredor a Juanito, una persona entranyable que passejava pel món sol, i sol va venir a parar a aquest hospital quan un ictus el va deixar mig mort en un carrer de València, Juanito és de Borriana, però no tenia família i la poca que tenia ni sabia per on caminava. El cas de Juanito no és l'únic, havien més, molts més, la crisi els ha deixat sols als hospitals. Com sols ens deixaran si no posem fre a les polítiques ultraliberals que tant agraden als nostres governants. Tenim grans professionals per atendre a les persones que necessiten atenció i grans centres per vetllar per la salut, però hem d'anar amb molta cura aquests ultraliberals que governen ací si no els parem els peus ens deixaran els hospitals buits de metges i de malalts, i no serà ni per un miracle, ni pel descobriment d'algun fàrmac que ens facen eterns, sinó perquè ens deixaran a tots més tesos que una carrasca.
