Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Parafrasejant Joan Manuel Serrat, un del meu carrer m’ha dit que té un amic que diu que coneix a un individu que un dia va col·laborar amb la UCD de Suárez. Això era, exactament, l’any 1979 i Manuel Villarreal, un malaguanyat vila-realenc, va parlar amb aquell individu per dir-li si volia col·laborar com a delegat de taula d’UCD amb l’objectiu d’aconseguir l’alcaldia per l’amic Baptista Carceller. El jove en qüestió va contestar, de seguida, que no, que ell no sabia res de política i, a més, ni era de la UCD ni de cap partit polític hagut ni per haver. Com jo mateix, va dir-li Manuel. Així que tu no ets de la UCD? Ni Baptista Carceller tampoc!
Eren altres temps, temps de consens, quan una majoria de la ciutadania, sense saber massa bé què era això de la política, teníem un desig de canvi, de caminar cap a la democràcia, encara que Franco havia aconsellat que tots feren com ell, és a dir, que no es posaren en política. Però aquell jove ja havia llegit que la política la fas o te la fan. I la prova del consens la va tindre davant els seus ulls cap a les onze de la nit, aproximadament, quan una vegada fet el recompte de vots a les Eleccions Municipals de Vila-real, Baptista Carceller va ser aclamat pels seus seguidors al local de l’Agrupació Coral Els XIII, on s’havia preparat un senzill àpat (amb papes, olives i algun entrepà) al que van acudir representants de diferents partits polítics, entre d’altres el senyor Miguel Beltran, cap de llista del PCE local i nou regidor municipal. L’abraçada sincera entre Baptista i Miguel se li va quedar enregistrada a la retina i va pensar que la democràcia i el pluralisme polític són un bé pel que sempre s’ha de lluitar.
Aquell jove no tenia cap pretensió d’ocupar càrrecs públics, ni molt menys d’afiliar-se a la UCD, encara que Suárez li resultava un personatge simpaticot, perquè, a més, el seu amic Manuel li havia confirmat que, pràcticament, no hi havia cap afiliat a la candidatura. Després van passar els anys i va participar en alguna activitat cultural, com ara la representació del Final del Cisma de Occidente, obra teatral del seu amic Manuel Villarreal, on el paper protagonista ja el tenia assignat el propi Baptista Carceller molt abans de ser alcalde, mentre s’obria l’elenc d’actors aficionats a reconeguts castellonencs com ara el mateix Vicent Farnós o l’actual prior del Lledó Josep Miquel Francés.
Més endavant, el mateix informador del meu carrer me va ratificar que aquell jove va ser un dels fundadors del col·lectiu local de la UPV a Vila-real i que, fins i tot, va arribar a ser regidor del BLOC, encara que no podia confirmar-me si s’havia retirat totalment de la política o si seguia sent militant de l’actual coalició de Compromís, encara que, això sí, continuava renegant del bipartidisme que se va encetar amb la retirada de Suárez de la política, de la nefasta gestió de l’ucedista Abril Martorell que va pactar amb Alfonso Guerra l’Estatutet de 1982 (amb Calvo Sotelo com a president del Govern central) que ens condemnava al finançament deficitari, etc. Però, sobre tot, hi havia un tema que mai havia deixat de reivindicar... exacte, el de la manca de consens a l’hora d’aprovar lleis o aplicar polítiques que afecten més enllà de la legislatura per la qual ha estat elegit un Parlament.
Diuen que, encara avui, segueix reivindicant la manca de consens, des de la desaparició de Suárez, a les pàgines d’un diari digital de Castelló: com pot ser que la creació de RTVV per consens haja estat fulminada per la decisió unilateral d’un sol partit?, com pot ser que Alemanya aparte els polítics de la TV pública i a Espanya tinguem les consignes del govern de torn fins l’hora de la sopa?, com poden aprovar una Llei Educativa sense consens quan saben que té els mesos comptats?, i per què una Llei d’Avortament que, de tirar-se endavant, serà la més restrictiva d’Europa?, per què tantes retallades no consensuades i tan poques iniciatives per l’economia productiva?, per a quan unes Llistes Obertes a les convocatòries electorals?
L’època de Suárez es tanca amb la defunció de l’únic president que va tenir la dignitat de dimitir, però els ciutadans hem d’aconseguir, democràticament, el soterrament de la hipocresia política actual i fomentar el retorn del consens, de la transparència i de la pluralitat constructiva.
