Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Quan a l’abril de 1998, el vicepresident del Villarreal C.F., Pedro Tomás, m’encarregà la lletra de l’Himne de l’equip del meu poble, mitjançant l’amic i compositor musical Alfredo Sanz, em vaig il·lusionar molt. I no solament perquè van pensar en mi, un professor que, de tant en tant, escriu, sinó per tot el que suposava per a un vila-realenc nascut a poc més de 100 metres del Camp d’Esports El Madrigal, a la casa dels meus pares del carrer de l’Ermita, i després d’una infantesa al voltant de la Plaça del Calvari (després del Llaurador) on els xiquets ens repelàvem els genolls pensant en arribar algun dia a ser Luis Suárez o Amancio, els ídols futbolístics dels seixanta.
Més endavant, però, vaig coincidir amb Joaquín Font de Mora, el fill del president d’aleshores (el malaguanyat Pasqual, de grat record), a l’escola del Cedre (CEIP Cervantes) i, entre tots els companys, vam aconseguir de fer dos equips (Barça i Bilbao, supose que ens va atraure el color de les samarretes) i jugar, als nou anys, a l’interminable Madrigal on, a poc a poc, s’afegirien els escolars de La Huerta (CEIP Gimeno Barón, que anaven vestits com el Saragossa) i els de la Fundació Flors o Las Palmas, ja que vestien de groc i blau.
Evidentment, l’equip del poble basculava entre la Regional Preferent i la Tercera Divisió i a ningú se li va ocórrer dir-se Villarreal. Als setanta, però, arribaria el gol de Causanilles al Bernabéu, narrat radiofònicament per l’inoblidable Juan Bautista Catalán Minguez, i l’ascens a l’única Segona Divisió de l’època, un sostre aconseguit amb molta èpica i que ningú va pensar mai d’ultrapassar.
Després de la mili i uns anys desconnectat, perquè l’equip havia tornat a baixar als inferns, entre finals dels vuitanta i els inicis dels noranta, se va tornar a conformar un bon planter i els abonats, que mai passàvem dels 3.000, començàvem a gaudir dels gols d’Adriano, de la potència de Nadal o de la tècnica de Ramon Planelles, un crack de la Vall d’Uixó. I així vam arribar al Villarreal S.A.D., a la presidència de Fernando Roig i al 24 de maig de 1998 amb el gol d’Alberto a Santiago de Compostel·la i, per tant, al primer ascens a Primera Divisió que no esperava ningú, mentre la lletra de l’Himne estava enllestida, l’equip del meu poble entrava en una dimensió desconeguda i a tots ens va entrar certa por escènica.
Però no, des d’aleshores, malgrat el descens del 1999 o el de l’any passat, l’equip s’ha professionalitzat i ha anat creixent perquè les alegries han superat els mals moments, ja que a tots ens han vingut al pensament les gestes de l’equip de Manuel Pellegrini amb el Subcampionat de la Lliga 2007-08, les dues semifinals de l’Europa League, la semifinal de Champions contra l’Arsenal de Pirés i el penal fallat per Riquelme o una tirallonga interminable d’estrelles del futbol mundial, a més dels anteriors, que han passat pel club com ara Craioveanu, Palermo, Reina, Forlan (Bota d’Or 2004-05), Sorín, Belletti, Nihat, Capdevila, Rossi, Cazorla, Marcos Senna i tots el que vullgueu afegir.
La temporada passada va ser la més dura, sens dubte, i tal vegada per això, aquest tercer ascens del Villarreal C.F. a la Primera Divisió ens ha fet, a tots, valorar molt més el que teníem. Per primera vegada, s’havien comés alguns errors i, tal vegada per l’inesperat traspàs de Manolo Preciado, també en la planificació de l’actual temporada, però se va rectificar a temps i dels errors s’aprén molt més que dels èxits que ara estem festejant com una afició exemplar. I encara que són mals temps per a la lírica, el treball del col·lectiu de Marcelino García Toral, la força de l’afició i, en última instància, la passada magistral de Cani per al gol antològic de Jonathan Pereira ha obert les portes de l’autoestima i la il·lusió de tot un poble. Enhorabona a tots i endavant Vila-real!!!
