Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Hi ha una dita castellana que aconsella ¨en tiempo de crisis no hacer mudanza¨, és possible que es passen de cautes els veïns, però el que jo si que diria és que paga la pena meditar molt bé els canvis o les solucions als problemes.
Dic això perquè davant de la greu crisi econòmica (i institucional) en la que estem instal·lats, tothom s'apresta a fer propostes, a quina més agosarada. Jo, que fa temps que mantinc que la diferència entre una idea i una ocurrència és un quart d’hora de reflexió o un parell d’informes ben fonamentats, veig este concurs d’ocurrències amb creixent preocupació.
Roda pel cap de molts polítics, i per les taules d’alguns tècnics, una proposta del Consell d’Europa que recomana la fusió de municipis de menys de 10.000 habitants. En el cas espanyol, hi ha sis milions de persones (12,7% dels habitants)entre el 84% dels seus municipis, que tenen menys de 5.000 veïns. Això vol dir que la gran majoria de la població (el 87%), es concentra en nuclis urbans, que són, amb Madrid al capdavant, qui més deutes acumulen.
Els defensors de la idea, parlen d’estalvi, i clar eixa paraula és màgica. Tant que alguns dels nostre veïns s’han posat mans a l’obra. Segons un informe publicat pel Consell d'Europa, Grècia ha passat de tenir 1.034 ajuntaments a 325, Islàndia de 7200 (1990) a 76, Letònia, de 500 a 118; i Dinamarca, de 271 a 98. Bé està. Desconec la legislació d’estos països, però conec l’espanyola. L’article 137 de la Constitució estableix que l’estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en comunitats autònomes. I cada una d’estes entitats gaudeixen d’autonomia de gestió respecte als seus interessos. I s’especifica a la Llei Reguladora de Bases del Règim Local, que al seu article 26 estableix els serveis mínims obligatoris que han de desenvolupar els municipis, en funció de la seua població. Els pobles més menuts només estan obligats a garantir enllumenat públic, cementeri, aigua potable i clavegueram. I si no poden, els ha d’ajudar la Diputació.
Quan parlem de pobles de més de 5000 habitants, s’ha d’afegir parc públic, mercat, biblioteca i tractament de residus urbans. Si el poble és de més de 20.000, a més a més de tot l’anterior, protecció civil, extinció d’incendis, serveis socials i instal·lacions esportives d’ús públic. I a mida que els pobles creixen, creixen les exigències de serveis públics. Per tant, una fusió de municipis, implica l’obligació de prestar més serveis als habitants. És a dir, que si es produeixen fusions de pobles de menys de 10.000 habitants, més de 8 milions de persones passaran a rebre obligatòriament uns serveis que fins ara no tenien. I no és que em semble malament, però és evident que a més serveis, més despeses.
Per tant, la teoria de que la fusió de municipis representaria un estalvi, cau del seu propi pes. I no només per la legislació, sinó també per l’experiència que s’ha produït als països que ho han fet abans. Sempre ha passat el mateix. Si el poble A i el poble B es fusionen, el nou poble acaba assumint els serveis de tots dos, de forma que si A prestava voluntariament un servei que B no tenia, B l’ha reclamat i s’ha universalitzat. I els serveis que tenia B i A no, ara també els tenen tot dos. Els serveis entre pobles fusionats s’han igualat sempre a l’alça.
Però més encara. El govern del PP proposa la reducció de càrrecs públics, la qual cosa, es ven molt bé a una societat farta dels seus polítics. Però això és un altra enganyifa. Als municipis més menuts, els càrrecs públics, en general no cobren ni un cèntim. Per tant, la desaparició de centenars, milers d’ells, significaria una minva en la representació democràtica, però no un estalvi. En canvi, la fusió faria que augmentés el nombre d’edils remunerats, ja que en els pobles de més de 10.000 habitants, si que és pràctica habitual cobrar per la dedicació.
Sóc un convençut de que cal analitzar serenament la situació; eliminar duplicitats d’administracions; controlar, limitar i fer transparents els sous públics. Però per tal que les mesures que acordem resulten realment eficients i eficaces, cal una anàlisi serena de la situació, que sembla que no s’ha produït encara. Massa ocurrències, i massa poques idees.
