Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Quan Aznar, per guanyar Madrid, parlava català en la intimitat i amb Pujol a l’hotel Majestic, cal suposar que parlava millor català en la intimitat que Ana Botella anglès en públic. Si Paris bé valia una missa, Madrid bé valia pacificar el conflicte lingüístic valencià i fou Aznar qui ordenà al seu subaltern Zaplana la creació de l’Acadèmia Valenciana, que des del primer moment va manifestar amb un circumloqui diplomàtic la unitat de la llengua parlada per valencians, catalans i mallorquins.
A què ve ara el crit troglodita contra l’Acadèmia per la seua definició del valencià com una modalitat de la llengua catalana? Això mateix és el que diu la RAE i tota la romanística que s’estudia a les universitats d’arreu el món. Serafin Castellano ha encès aquest foc per tal d’apagar la cremà d’un PP que perd vots com en una hemorràgia sense fi. Això vol dir que es fa de la llengua una arma política per dividir els ciutadans i mobilitzar el vot de l’extinta i encara vigent Unió Valenciana.
Fa vergonya llegir les declaracions del vicepresident Císcar sobre les atribucions de l’AVL que segons ell no tindria capacitat “jurídica” per definir el nom d’una llengua sobre la que sí té l’autoritat lingüística, ni menys encara d’anar contra una part de la societat valenciana que no s’hi sentiria representada. Això em recorda aquell ple de l’Ajuntament de Reus que, en plena guerra civil, decidí per majoria absoluta que no hi havia Déu ni existia. L’absolutisme dels polítics té la tendència congènita a voler dominar-ho tot i decidir segons la seua conveniència allò que han de pensar i creure els ciutadans. Fins i tot, allò que parlem i amb quina llengua hem de parlar, com fan a les escoles de Catalunya on han expulsat el castellà. Això és absolutisme despòtic i no té res a vore amb la llibertat de l’individu. Els drets de la tribu passen per damunt dels de la persona. Una democràcia semblant a un despotisme il·lustrat, en aquest cas català, i no per això menys autoritari.
Poc ha durat la pau lingüística i sembla que, a la necessitat de supervivència d’un PP en horabaixa, s’afegeix la reacció irracional contra els talibans que han fet de Catalunya el seu corralet secessionista i que estan disposats a fotre foc a la barraca d’Espanya. Són mals temps que ens toca viure. Temps de secessionismes polítics i lingüístics. Tot, al capdavall, està en funció d’aconseguir el poder. Res de nou en aquesta pell de brau que deia Espriu. Així s’explica l’adulteració del nostre sistema constitucional en mans d’uns polítics sense vergonya ni ètica ni escrúpols. Els qui vam estudiar valencià en l’època del franquisme enyorem el clima d’unitat lingüística d’aquella època, i que van malmetre els qui van defensar la identitat valenciana parlant castellà, que era el que parlaven a casa amb els fills, i els polítics que sense saber-ne ni pruna de l’idioma el van usar com a arma política. Més o menys, com ara.
Cal demanar al PP i al PSOE que deixen en pau la llengua i que no l’embruten amb les seues manipulacions electoralistes. Parlem el que en dóna la gana parlar, en ús d’una llibertat inalienable i que és individual abans que col·lectiva. El subjecte té prioritat sobre la tribu.
