Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Després de 53 anys d’existència, el 20 d’octubre de 2011, l’organització terrotista ETA anunciava l’abandonament de les armes, any i mig després del darrer assassinat, amb un recompte total de 900 víctimes de l’anomenada lluita armada. Aquest fet que, per molta gent, pot resultar anecdòtic és, en canvi, un fet excepcional en la Història d’Espanya, ja que són quasi tres anys sense violència organitzada.
Si ens remuntem al segle XIX, és quasi impossible trobar un any sense fet violents organitzats, ja siga per la Guerra del Francès, per l’organització de colps d’estat -tant per part de conservadors com de liberals-, com per les anomenades guerres carlines, amb gran protagonisme de les terres del Maestrat i alguns municipis de La Plana on els trabucs sonaren constantment “Por Dios, por la Patria y el Rey”. De tota manera, després de l’assassinat del general Prim i del Sexenni Revolucionari (1868-1874), el colp d’estat de Martínez Campos a Sagunt obriria les portes a la Restauració, però també als moviments violents i a la propaganda pel fet dels anarquistes que acabarien amb la vida d’uns quants presidents de govern com ara Cánovas, Canalejas o Dato.
El segle XX assistirà al doble atemptat contra el rei Alfons XIII, el mateix dia del seu casament, per no parlar de la violència de les vages generals o la corrupció institucional, monàrquica i militar reflexada en el famós informe Picasso, redactat per un honrat militar, ningunejat per la història, que va provocar l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera per tapar certes vergonyes de la monarquia, mentre el seu nebot pintor triomfava a París. Al Pacte de Sant Sebastià es planificà implantar la República mitjançant el tradicional mètode del colp d’estat, però Galan i Garcia Hernández es van precipitar a Jaca cap al fracàs. Als anys trenta no era estrany trobar falangistes armats, però tampoc militants d’esquerra.
Després de la revolució d’Astúries (1934) i de la Guerra Civil provocada pel fracàs d’un altre colp d’estat militar, el maquis continuà perpetrant atemptats contra la Guàrdia Civil fins que la banda terrorista ETA replegà el testimoni de la violència històrica recent. Per explicar aquestes històries caldrien més crèdits i assignatures d’Educació per a la Ciutadania, però el poder sempre vol manipular el currículum i així ens va...
Sort que cada 30 de gener es commemora el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau en l’aniversari de la mort del Mahatma Gandhi, però no és suficient. Potser cal un consens definitiu per l’ensenyament en general i, més en concret, per l’educació en valors democràtics.
