Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
El territori valencià ha sigut tradicionalment pobre des de temps immemorials. La proximitat de la muntanya a la costa impossibilitava la pràctica de l’agricultura a les zones de l’interior que, a més, sempre havien estat les més mal comunicades, en canvi sempre hi ha hagut certes zones privilegiades per la natura com ara la mateixa Plana de Castelló, l’Horta de València o la comarca de la Ribera per no fer un llistat exhaustiu. De tota manera, comparats amb la resta d’Espanya (l’Estat més muntanyós d’Europa després de Suïssa) la sensació de pobresa disminuïa. De tota manera, han estat molts els valencians els que han tingut que emigrar i buscar-se la vida al llarg del segle XX, des de fer les Amèriques, anar-se’n a viure al Nord d’Àfrica, instal·lar-se a Catalunya o fer la verema cada any a França.
Als anys seixanta del segle XX, després de superada l’autarquia franquista i les cartilles de racionament, el boom de la taronja va crear certa riquesa que, en part, es va invertir en la indústria i, com sempre, amb poques subvencions estatals, independentment del sistema de govern o del color polític. Però després de tants anys d’austeritat per a la majoria dels valencians, va arribar la democràcia, l’Estat de les Autonomies i l’entrada a l’actual Unió Europea. I si no recorde malament, va estar precisament Francisco Camps qui va situar la renda per càpita dels valencians per damunt de la mitjana europea. Sí, una dada objectiva però que conté una trampa mortal... i m’explique.
Després de guanyar les eleccions autonòmiques de 2003 per majoria absoluta, a l’any següent van entrar 10 països de l’Est a la Unió Europea, tots amb una renda per càpita molt inferior a la UE-15. Això, evidentment, va comportar un descens de la mitjana del PIB dels estats i les regions europees. Aleshores, la Comunitat Valenciana que sempre havia estat per davall de la renda europea -i continuava sent igual de pobra- va superar per primera vegada la mitjana i el molt honorable president no solament va córrer a penjar-se la medalla sinó que, des d’aleshores, va començar un discurs triomfalista que, per repetitiu, va aconseguir allò que va dir Goebbels als anys 30, és a dir, que una mentida repetida mil vegades pot acabar creent-se com una veritat. I els valencians, resultats electorals en mà, s’ho continuen creent.
Recorde una anècdota al respecte quan, al Teatre Principal de Castelló, es lliuraven els premis d’una coneguda cadena estatal de ràdio durant els darrers anys d’alcaldia d’Alberto Fabra, no recorde si al 2009 o al 2010, però ja en plena crisi econòmica. Com no podia ser d’altra manera, l’acte es va tancar amb el parlament de l’alcalde al que, per cert, no havia tingut el gust d’escoltar mai en directe. El discurs em va sorprendre perquè no estàvem en campanya electoral ni hi havia cap tipus de comicis a la vista, però sobre tot perquè va dir exactament el mateix que li havia sentit dir tantes vegades a Camps, però substituint València per Castelló, és a dir, que érem els que més del millor, la crem de la crem i que lligàvem els gossos amb llonganisses i que els continuaríem lligant pel segles dels segles si, això sí, els deixàvem seguir en el govern. No vaig riure, ni vaig plorar, però vaig comprendre que anàvem de cap a l’abisme econòmic i moral. Ara s’ha acabat el discurs triomfalista de portes cap a dins, però també el discurs del victimisme de cara a Madrid, quan Zapatero era l’origen de tots els mals, principalment el del finançament deficitari que vam patir i que era, exactament, igual al que seguim patint actualment amb més competències que diners per portar-les endavant: una recentralització planificada.
Ara fa ja massa temps que el jaciment de la trama Gürtel, de finançament irregular del Partit Popular, va aflorant cada setmana més excrements a la superfície, mentre els contribuents comprovem, atònits, que ja podem estalviar en llum o en combustible, com tractar de viure en una casa cada vegada més modesteta que, a l’hora pagar, cada vegada paguem més per menys. Ara ja no som pobres, ara estem rescatats per la troika estatal que no fa altre que retallar llocs de treball, prestacions i salaris per fomentar les exportacions a baix preu, mentre copia a Camps la fal·làcia del triomfalisme. No aprenem de la història, sempre la repetim en contextos diferents.
