Alberto Ibáñez, portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real.
Malauradament, no he pogut oblidar la següent escena, que va ocórrer a Castelló durant la precampanya de les ultimes eleccions municipals. Un bon grapat de joves d' Iniciativa estàvem desenvolupant una protesta sobre la gestió de Fabra al capdavant de la Diputació. Una dona va començar a increpar-nos, molt educadament vaig anar a parlar amb ella. La seua realitat era que Don Carlos Fabra li havia facilitat diferents serveis i ajudes per al seu home malalt de càncer, i en conseqüència era un gran polític, i millor persona. Amb molta pedagogia li vaig intentar explicar la diferència entre el president de la Diputació i Don Carlos Fabra sense massa resultats. Desprès, li vaig compartir una reflexió, Fabra, com a màxim responsable de la Diputació, havia d’aconseguir el pressupost i fomentar unes polítiques publiques per a què totes I tots els castellonencs tinguérem una sanitat pública; la resta era corrupció malgrat que no fora posar directament la mà a la caixa.
La dona es va acomiadar, això si educadament, dient que si no fos per Don Carlos el seu marit hauria mort. Malauradament només és una anècdota, de fet la més discreta de totes les que tothom coneixíem de com és governava a la Diputació. Una realitat imposada pel Partit Popular, i compartida per molts poders fàtics, grans constructores i mitjans de comunicació. Però, no ens enganyem ningú,( i menys públicament) discrepava de Don Carlos.
Javier Moliner, president de la Diputació, va cessar fulminantment l’altre dia al seu vicepresident primer, Francisco Martínez. A priori, després que Compromís per Borriol desvetllarà les intencions de Francisco Martínez sobre uns terrenys I la construcció d’una depuradora que el beneficiava. Altre símptoma d’anormalitat democràtica fou la reacció de molta gent, mitjans de comunicació i polítics ( de tots els partits) felicitant la resposta de Moliner; allò que en qualsevol democràcia sana i madura desenvoluparia amb normalitat( cert, Martínez hauria dimitit directament). Però, sabíem que el temps ens donaria la raó aviat i que hi havia molt més darrere d'aquella fulminant perdua de confiança del president provincial. Avui, a primera hora, coneixíem que la justícia havia decidit imputar a Martínez i Fabra (que fins ara només havia caigut com Al Capone per raons fiscals) per prevaricació i malversació de fons públics. Aquesta nova trama fou descoberta per Mari Gràcia Molès, aleshores diputada provincial, i negada per tots els membres del Partit Popular. Una trama de compra venda d’entrades per a una correguda de bous ( país de pandereta!) de la “beneficència” vinculada a ONG’s del Cas Blasco. Nosaltres, quan vam arribar al govern de Vila-real, ens vam negar a pagar 20.000 € per unes entrades no acreditades, que repartien entre els simpatitzants i que servia també com a impost revolucionari. No ens enganyem, Fabra I Moliner compartien voluntàriament i còmodament fins ara paraigües electoral; ara diuen que no es coneixen i que possiblement no es voten.
Però, la realitat és altra, la realitat és que ningú qüestionava les formes de governar, més enllà d’aplaudir i adular com feia Folgado com quan presentava a Carlos Fabra com “bona persona” i “molt honrada”. La resta, senyores i senyors, és una estratègia de maquillatge electoral però durant anys tothom reia les gràcies a Don Carlos, i molt més quan es beneficiava.La realitat, senyores i senyors, és que gràcies a les formes de Don Carlos, la senyora que ens increpava i molta gent ( fins la majoria absoluta) votaven al PP; i sense urticàries ocupaven escons i llocs de responsabilitat pública, per continuar aplaudint al seu lider i la seua estimada estàtua.
