Des de fa més de quatre dècades, el feminisme s'ha convertit en un pilar fonamental de la lluita per la igualtat en la nostra societat a l’estat espanyol i en particular al Pais Valencià.
Encara que sovint les dones polítiques ens trobem amb una paradoxa inquietant; ja que mentre advoquem per la igualtat de drets i oportunitats de les dones i, especialment, les mares continuem sostenint una càrrega desproporcionada en l'àmbit de la conciliació política/laboral i familiar. Com a política d'esquerres i valencianista, em sent en la necessitat d'abordar aquesta problemàtica des d'una perspectiva crítica i constructiva.
Es demonitza, en molts casos, la figura de la mare que concilia. La dona que concilia, la veuen com una dona que no vol treballar i que no pot complir amb les exigències del treball i, al mateix temps, que tampoc compleix amb les responsabilitats de la llar. La visió n’és totalment injusta, i més si es tracta de mare divorciada o soltera (criança no compartida), la qual cosa suposa que no hi ha una persona a casa (marit o parella) que puga ajudar en les tasques que ella sola ha d'assumir i per això deixarà de banda altres tasques que puguen afectar a un equip de treball. Aquesta visió no sols és injusta, sinó que perpetua estereotips nocius que limiten el potencial de les dones en l'àmbit laboral.
La realitat és que moltes mares es veuen obligades a faltar al treball i a fer malabars entre les seues carreres i la cura dels seus fills, enfrontant-se a un sistema que no els brinda el suport necessari. La manca de polítiques efectives de conciliació, com llicències parentals equitatives i serveis de cura infantil accessibles, contribueix a aquesta demonització. Però el que més falta fa és deconstruir els homes (i les dones), que han de començar a entendre i empatitzar en què la criança és una tasca que ocupa tot el temps i es presenten molts imprevistos, per milions de coses, com per exemple, que eixa nit el/la xiquet/a ha passat la nit de febre i vòmits, perquè has passat el dia a les urgències d’un hospital per al diagnòstic de el teu plançó, perquè no es poden posar reunions/activitats a partir de les 19 h de la nit, perquè no pots tirar en cara a una companya de treball que ha anat a cuidar al seu fill/a…, Moltíssimes coses que ens hem de revisar, perquè no carregarem amb un sentiment de culpa per tindre cura de les nostres criatures.
Queda molt per fer, i el que queda és el més fotut, perquè encara que es proclame la igualtat de gènere en el discurs polític, la realitat és que les cuidadores continuem sent, majoritàriament, les dones. Aquest fet no és casualitat, sinó el resultat d'una estructura social que ha relegat les dones a rols de cura, sovint sense reconeixement, ni compensació. La càrrega emocional i física que suporten les cuidadores és immensa, i és hora que la política reconega i valore aquest treball essencial. La igualtat no pot ser només un lema; ha de traduir-se en accions concretes que transformen la vida de les dones. Ha d’haver-hi una discriminació positiva en els treballs, ja que majoritàriament les dones mantenen les cures, mares, iaies, ties…, i així, ja que es normalitza que les dones faltem al treball perquè el seu sou, sol ser de menor salari, com si fora un treball de segona.
És fonamental que des de la política s'impulse un canvi cultural, de desconstrucció de les
masculinitats, que visibilitze i valore el treball de les cuidadores. Que tindre a una mare en un equip de treball no supose una càrrega, sinó un valor afegit, i per poder assolir aquest concepte hem de posar les cures al centre, però no només en els treballs, ha de ser transversal i ha de ser cosa de tota la societat.
Necessitem polítiques que no sols promoguen la igualtat en l'accés a llocs de treball, sinó que també les reconeguen en els seus departaments o equips de treball i redistribuïsquen les responsabilitats, ja que les cures ho necessiten. Això implica, per una banda, en el cas de parelles, el foment la corresponsabilitat en la llar, on homes i dones compartisquen equitativament les tasques de criança i cura. I, per una altra banda, en les monoparentals un reconeixement i una redistribució de tasques que puguen dur a terme una millor conciliació.
A més, és crucial que les dones tinguen veu en la presa de decisions polítiques per a posar límits a horaris, a flexibilitzar l'ús de les eines telemàtiques…, En definitiva, a facilitar tot el que siga possible per a una millor criança per als nostres. La representació femenina en els espais de poder és essencial perquè les nostres realitats i necessitats siguen tingudes en compte. Només així podrem construir un sistema que no sols advoque per la igualtat en el paper, sinó que la implemente en la pràctica.
