Amb Rigoberta Bandini, quan va presentar una cançó per a Eurovisió on es feia valdre l'empoderament de tindre pits, es va iniciar una revolució per la llibertat de les dones a mostrar-nos i estimar els nostres cossos, perquè en la història només han sigut objecte de desig sexual i alguns no ho volen veure.
Mentre Iggy Pop, Dave Gahan o Anthony Kiedis no saben el que és dur camiseta en cap concert, el patriarcat fa veure que això en una dona no és acceptable. O que els nostres mugrons siguen obscens i censurables però els dels homes no. I és que el temor que desperta el mugró femení aconsegueix límits malaltissos, per exemple, en les xarxes socials.
Fa unes setmanes Amaral va lluir el seu tronc nuet en el seu darrer concert, amb un clar missatge: "Esto es por Rocío. Por Rigoberta. Por Zahara. Por Miren. Por Bebe. Por todas nosotras. Porque nadie nos puede arrebatar la dignidad de nuestra desnudez. La dignidad de nuestra fragilidad, de nuestra fortaleza. Porque somos demasiadas. Y no podrán pasar por encima de la vida que queremos heredar. Donde no tenga miedo a decir lo que pienso. Porque hoy es el día de la revolución"
Malauradament, va ser durament criticada i va protagonitzar les portades de periòdics, telediaris, premsa rosa... Demostrant una vegada més que aquesta qüestió no està superada i que els nostres pits molesten si no son objecte de desig.
Jo tinc una nena de 10 mesos i he tingut la sort de poder donar-li pit. Perquè per a un nadó el pit és aliment, consol, medicina, protecció, vincle, calma, casa i amor. Donar pit és difícil, és esclau, solitari, somni, sang, censura, judici i dolor. És eixa mirada per sempre gravada en la teua retina, en el teu cor, és una carícia després d'una altra, és un gràcies, recíproc, un "que bé estic ací amb tu". És pessic, mossegada, un xicotet peu en la boca, una mà minúscula que sintonitza la ràdio i els seus riures i el seu plor.
El pit és el més bonic, natural, màgic, i també és el més esgotador, contradictori i dolorós que he transitat en aquesta aventura maternal. Però, és i serà per sempre nostre. En tantes mirades, tants records, en tants moments…, EL TEMPS PERDUT MILLOR INVERTIT. Per tot això i més, cal donar-li el respecte que es mereix i no sexualitzar-lo.
