Són nombrosos els escriptors locals i nacionals que utilitzen el municipi en els seus llibres, poemes i cançons
Aicha K.Herrando/ Castellón Información
El catedràtic i vila-realenc Santiago Fortuño va escriure en 2010 el capítol ‘Les lletres a Vila-real, ahir i avui’ del llibre històric de la ciutat ‘Història de Vila-real’. En aquest llibre repassa la història de la literatura local des dels seus inicis fins a l’actualitat. Repassem, al costat del catedràtic de Literatura Espanyola i doctor en Filologia Hispànica, la literatura vila-realenca.
Grans autors que citen Vila-real
Vila-real apareix, per primera vegada, en un escrit del segle XV de la mà de Jorge Manrique en ‘Coplas a una boda’. En aquest escrit l’autor descriu a una dona borratxa a la ciutat que prega per la intervenció de sants.:"Oh, beata Madrigal, / ora pro nobis a Déu! / Oh, santa Vila Real/ senyora, prega per ens!". Temps després, l’any 1606, resulta curiosa la descripció del cèlebre escriptor Miguel de Cervantes en la seua última novel·la acabada 4 dies abans de morir: ‘Els treballs de Persiles i Sigismunda’ on descriu Vila-real com una bella i ameníssima vila i a una xica vila-realenca neta com el sol i bella com la lluna amb una graciosa llengua.
Mentre escriptors com Jorge Manrique o Miguel de Cervantes, entre altres, es desfeien en elogis a la ciutat, uns altres com Joan Fuster no dedicaven paraules tan amables per al llavors pintoresc poble i en 1971 l’escriptor de Sueca el descrivia: “Vila-real va meréixer en el seu moment la lloança de Cervantes […] però la ciutat és vulgar i sense interés”. Un altre dels grans autors que van dedicar escrits a la ciutat va ser Vicent Andrés Estellés. En una de les dues evocacions descrivia una nit a Vila-real.
Autors vila-realencs
Segles XVI
El segle XVI va ser un període d’auge econòmic per a Europa i el ‘segle d’or de les belles lletres’ a Espanya. Aquesta etapa es caracteritza per la seua temàtica religiosa perquè com bé explica l’historiador vila-realenc Santiago Fortuño: “La influència del catolicisme a Vila-real, fins molt entrat el segle XX, va ser molt rellevant: en associacions i institucions, col·legis, publicacions, formació de la joventut i persones adultes”.
En aquest segle destaquen autors com Francisco Juan Mas, mestre de gramàtica en la Universitat de València amb obres com ‘Epitome copiae verborum’ (1552) o ‘Luciani dialogos ex versions Erasmi’. Aquestes obres estaven escrites en llatí, segons el costum d’aquella època, en la qual els escriptors imitaven als preceptistes llatins en un afany per embellir els seus textos i elevar-los a un nivell més culte.
Segle XVII
Aquest segle és conegut en la història de l’art com a barroc, la literatura del qual es caracteritza per l’espectacularitat i el contrast amb altres èpoques. La teatralitat del barroc es plasma en peces dramàtiques i en la gestualitat discursiva del sermó. La temàtica principal és, una vegada més, religiosa i s’expressa en llatí i castellà. Destaquen, en aquest segle, escriptors com Juan Gil Trullench, doctor i rector del col·legi Corpus Christi de València. Fundador del convent homònim de religioses dominiques de Vila-real, es va oposar al trasllat de les relíquies del beat Pasqual Baylón a València. Entre les seues obres, es troben Bullae Sanctae Cruciatae expositio (1643) o Praxis Sacramentonum (1646). En aquesta època també es troben Joseph Martí, Francisco Climent, Casimiro Pedra o Antonio Cabrera.
Segle XVIII
En el segle XVIII (il·lustració, neoclassicisme, despotisme il·lustrat) es va restringir la llengua pròpia i es va instaurar un centralisme legislatiu i uniformisme administratiu. Un temps on predomina la raó i l’estètica literària que es basava en el bon gust. Destaquen autors com José Ángelo Despuig, Basilio Gil de Bernabé, Vicente Mondina, José Pascual Zalón i Font de Ursins. Aquest últim, sacerdot i il·lustre orador, destaca per les seues peces oratòries i sermons.
Literatura contemporània
Segle XIX
En aquesta època, Vila-real pateix la invasió i devastació de les tropes franceses entre 1808 i 1813. Si això fóra poc, anys més tard, en 1838 el general Ramón Cabrera entra en la vila amb l’exèrcit carlista i afusella per desobediència a l’alcalde José Llorca i al secretari, al costat de la torre Motxa. En aquest segle, Vila-real rep la visita d’importants personatges de l’època com Carles IV de Borbó, el primer ministre Godoy, Ferran VII, Isabel II o Amadeu de Savoia. També trobem escriptors com Francisco Moreno Gil, autor de la lletra ‘Himne a Vila-real‘ i ‘Vila-real i la Verge de Gràcia’ o Luis María Llop i Gaya, autor de poemes com a ‘Història d’una ànima’ o ‘Un màrtir d’Alger’.
Segles XX i XXI
El segle XX marca la història de Vila-real. En 1904, Alfons XIII atorga a Vila-real el títol de ciutat i un any més tard visita la localitat. En 1938, les tropes franquistes entren a la ciutat, encapçalades pel coronel Torrent. Va ser precisament la dictadura franquista qui va posar fi a la vida del sindicalista, polític i escriptor Pascual Cabrera Quemades, autor d’obres teatrals com ‘El vot de la dona’ o ‘El culte a la mentida’, obres representades en el local dels XIII. Quemades va provocar una gran animadversió en tota la província per la seua ideologia i va ser això el que va donar peu als maltractaments que va patir quan va ser detingut. De fet, en l’arxiu de la delegació provincial li defineixen com: “el culpable de tots els mals que ha patit aquesta província durant la dominació roja per l’excitació que provocava al poble”.
L’autor d’obres teatrals com ‘El vot de la dona’ o ‘El culte a la mentida’, va representar algunes de les seues obres com aquestes en el local dels XIII. És, precisament, els XIII una de les institucions que més ha contribuït, al llarg dels anys, a la cultura vila-realense, com confirma Santiago Fortuño. En l’actualitat, podem conservar aquestes obres encara que el catedràtic creu que podrien haver-hi moltes més: “Durant la Guerra Civil, la postguerra, i fins i tot la Transició, podrien haver-se perdut escrits de Vila-real”. Però no tot va ser negatiu per a la literatura durant la Guerra Civil perquè la literatura de l’època es potencia gràcies a moments històrics com aquest a més d’“explicar comportaments, situacions i fets culturals conseqüents”.
El segle XX és un dels quals més escriptors deixa a la ciutat i, entre ells, personatges cèlebres que donen nom a col·legis com Juan Flors, fill predilecte de la ciutat, Angelina Abad, escriptora, poeta i dramaturga, Pascual Nacher o Carlos Sarthou. És en aquest segle quan comencen a aparéixer dones literates com Angelina Abad. Això es deu més a la societat espanyola de llavors que a aspectes locals, segons assegura Fortuño: “Fins a les dècades dels seixanta i setanta del passat segle, els únics estudis superiors, llavors de grau mitjà, als quals majoritàriament accedien les dones vila-realenques eren els de Magisteri i Infermeria. No obstant això, es pot trobar el nom de bastants dones en el segle XX. Afortunadament, això s’ha superat hui, perquè la dona vila-realenca està visible en els més diferents camps de la ciència, la cultura i la política”.
El nombre d’escriptors i investigadors vila-realencs va experimentar un fort increment durant el segle XX i, més concretament, en els seus tres últimes dècades que coincideixen amb el significatiu augment d’estudiants de batxillerat i universitats. La literatura vila-realenca en llengua pròpia i en castellà, es va adaptar a les tendències narratives, poètiques i teatrals del moment. En el segle XX, trobem una abundant llista d’escriptors. Entre aquests, podem destacar, a principis de segle, a Manuel Cervera, Bautista Carceller, Manuel Vila-real, Julián García Candau, Enric Gimeno, Vicent Fausto i Manzano, Jacinto Heredia, Francesc Mezquita, Alejandro Font de Mora, Marcelo Díaz, Bernardino García o Antoni Pitarch i, en l’actualitat, autors com Vicent Usó premi ciutat de Vila-real, Julio García Robles, Pau Arenós, Manuel Pitarch, Jordi Colonques, Susanna Lliberós, periodista d’À Punt i poeta, o Luis Aleixandre.
Aquesta recopilació històrica de la literatura vila-realenca ha sigut possible gràcies al capítol “Els lletres a Vila-real, ahir i avui”, en la Història de Vila-real, del catedràtic Santiago Fortuño, qui considera que estem en un moment de recuperació dels estudis locals que no permetran preterir la literatura vila-realenca. Aquesta recuperació de la cultura és i serà possible “amb una política cultural, plural, oberta i integradora”, afegirà el catedràtic de la universitat Jaume I de Castelló.
