L'escriptor vila-realenc repassa la seua trajectòria i reflexiona sobre el procés creatiu durant el confinament
Luis Aleixandre, escriptor vila-realenc, finalista en l'any 2019 al premi Planeta per la seua obra 'Dios no baja a los infiernos' i guanyador dels premi Qubo, reflexiona en Castellón Información sobre els seus primers cinc anys en el món literari, el confinament, la creativitat, les editorials i la ciutat com a escenari de novel·les negres i històriques.
Aicha K.Herrando/ Castellón Información
—Per a començar, com passa un enginyer a ser escriptor?
—En realitat, l'enginyer continua sent un enginyer. El que estava agotzonat fins al moment de mostrar-se és l'escriptor. La meua primera novel·la 'Veinte días desenfocado' va tardar a eixir; de fet, ho va fer en any 2015, quan per fi vaig tindre alguna cosa a comptar.
—Què li va fer endinsar-se de l'escriptura?
—Va ser una època de canvis en la meua vida. Em vaig afiliar en un partit polític amb l'únic interés d'ajudar als meus conveïns, però la gran quantitat de gent falsa i egoista amb els quals havia de treballar, i els incessants, i maliciosos, colzades per aconseguir càrrecs disponibles va fer que em replantejara si això era el que volia. Va ser en eixa època quan vaig començar a treballar la trama de primera novel·la. I el resultat m'ha confirmat que no em vaig equivocar en reorientar les meues preferències.
—Què va sentir en ser nominat al Premi Planeta 2019 amb la seua obra 'Dios no baja a los infiernos'?
—Primer incredulitat i sorpresa. Després, expectació. I, finalment, quan vaig assumir que un equip de persones enteses en literatura havia valorat positivament la meua novel·la, una gran satisfacció.
—Li ha ajudat d'alguna manera ser finalista dels Premis Planeta 2019?
—M'ha donat visibilitat davant els mitjans i davant els lectors. Ningú del meu entorn més pròxim podia imaginar que fóra capaç d'escriure novel·les. I, per descomptat, ningú d'entre els meus companys de lletres podia imaginar que un 'novato' en l'escriptura poguera ser triat entre els deu finalistes del Premi Planeta 2019. Però la vida, a vegades, es converteix en un somni emocionant i això és el que vaig viure durant els mesos que van succeir a la nominació i a la gala de lliurament de premis a Barcelona.
—Com diria que s'inspira a l'hora de crear?
És difícil de respondre aquesta pregunta. No entenc la inspiració com una eina imprescindible per a escriure. El difícil per a mi és tindre la idea clara, a grans trets, de la successió d'accions que componen la trama. Després, t'asseus a escriure i les paraules sorgeixen; i les frases prenen forma de manera automàtica. Hi ha un flux incessant de la ment al teclat. I estic convençut que, en escriure un passatge de la trama, aqueix tros seria diferent si l'escriguera un dia o un altre, a una hora o una altra. Així que considere que crear una novel·la és una concatenació d'idees singulars en moments determinats.
—Com és el seu procés creatiu en l'escriptura? Sol tindre alguna mania?
Quan m'assec a escriure, conec les línies principals de la meua novel·la i només he de deixar-me portar. A vegades el vent és de cua i les paraules sorgeixen amb fluïdesa, però en altres ocasions costa fora mida crear un paràgraf del qual sentir-se satisfet. Quant a manies, molt poques. Necessite un ambient tranquil, que em permeta romandre el major temps possible dins de l'univers de la meua novel·la sense interrupcions externes. Sempre escric amb música. Guarde l'escrit cada dia en tres suports diferents, m'aterreix perdre el treball, perquè seria incapaç de tornar-lo a escriure exactament igual.
—Com ha portat el confinament un escriptor com vosté?
—Sense problemes. Tinc companys que han admés no ser capaços de crear amb la incertesa del que estava ocorrent. Jo vaig avançar, i quasi vaig acabar, la meua nova novel·la. Ara està en procés de correccions.
—Ajuda el confinament a deixar volar la creativitat o és contraproduent?
—Depén de la personalitat de cada escriptor/a. A priori dona la sensació que és contraproduent, ja que la inquietud que produeix una situació nova i perillosa per a la salut de la població no sembla el mitjà més favorable per a centrar-se en la creació d'una obra literària.
—Ha afectat el confinament i la Covid-19 al món literari? Si és així, de quina manera?
—Ha afectat de manera molt negativa, sens dubte. Us ho explique amb un exemple. La meua última publicació, 'Mil ramos de flores no son suficientes', es va presentar la primera setmana de febrer i el dia 14 de març es va publicar l'Estat d'Alarma en el BOE per la Covid-19. Els mesos de confinament eren els que tenia marcats en el calendari per a anar a les fires de Sevilla, Madrid, Barcelona, València… Tots aquests actes de promoció i signatura de llibres s'han perdut. La meua novel·la ha sigut la perjudicada. Però també les llibreries han deixat de vendre llibres. I les editorials també han estat perjudicades. 'Unaria Ediciones', la meua editorial, ha aconseguit sobreviure de miracle. Això dóna una idea del tocat que està el món literari.
—El seu últim llibre, 'Mil ramos de flores no son suficientes', publicat per Unària edicions a l'inici de l'any, tracta sobre drogues, família i rehabilitació, com va sorgir la idea de contar una història així?
—Va sorgir per la idea fixa que tinc de reflectir en les meues novel·les les diverses problemàtiques socials de hui dia. Molts dels lectors que han llegit la meua última novel·la m'han comunicat que tenen un cunyat, un cosí, un amic al qual li ha succeït una cosa semblant. Aconseguir que els lectors es vegen reflectits en el que succeeix en la trama no és tan senzill. De moment, amb les meues trames negres, intente fer denúncia social sobre el que ocorre als nostres carrers, a les nostres ciutats. Recordes que et vaig comentar que volia involucrar-me en política per a ajudar en els problemes que tenallen als nostres veïns?, perquè potser amb els meus escrits pot alertar dels defectes de la nostra societat i posar de manifest que existeix el problema i, amb tota seguretat, les solucions.
—Un dels seus gèneres per excel·lència és la novel·la negra, existeix algun gènere que li done vertigen o crega que és més complicat?
—Em donaria inseguretat escriure una novel·la d'humor. Crec que és el gènere més complicat per a arribar a un ampli espectre de lectors. El que sí que porte pensant des de fa mesos és canviar de registre. Deixar de costat el gènere policial/negre i aventurar-me en una cosa nova, però això necessita llargues meditacions i convenciment total.
—Com és la seua relació amb les editorials? Què li sembla l'autoedició?
—Les editorials tenen una fi lucratiu com la resta de les empreses. Elles tenen uns interessos i ocupen un dels vèrtexs del polígon de l'edició i comercialització literària. Els escriptors ocupem un altre, igual que les comercialitzadores i les llibreries. El pastís dels beneficis es reparteix de manera desigual entre tots, però aqueix no és el tema de la pregunta. Em porte bé perquè hem de treballar junts per a preparar una bona obra, promocionar-la i aconseguir que arribe en les millors condicions i interesse a els/les lectors/as.
L'autoedició, per a mi, és una de les maneres de començar a introduir-se en el món literari, ja que en aqueix moment ningú et coneix, ni apostaria per tu. Una vegada aconsegueixes evolucionar en l'art de l'escriptura, ja necessites alguna cosa més: un agent literari, una editorial potent o guanyar un concurs literari; cosa complexa.
—Vosté és, a més, gran defensor de la literatura local. Creu que és un bon moment per a la literatura de proximitat?
—Sempre és bon moment per a la literatura de proximitat. Donar una oportunitat al qual s'inicia en l'escriptura i que siga conveí teu, hauria de ser un acte de fe que hauríem de fer tots amb assiduïtat. Després, la qualitat que demostre cadascun en les seues obres diferenciarà als uns dels altres, és com qualsevol altre producte que es comercialitza en el mercat: si ho proves i no t'agrada, no repeteixes, però almenys prova-ho.
—És membre fundador de l'associació Tirant lo Groc que pretén valorar, precisament, la literatura de Vila-real. Ara, després de mesos sense activitats presencials, les estan començant a reprendre. Què tenen pensat per als pròxims mesos?
—Editem un llibre de relats en valencià titulat: 'Històries d'un poble' amb el suport institucional de l'ajuntament de Vila-real. Ara, a conseqüència de la Covid-19, s'han anul·lat la majoria de les fires provincials en les quals participàvem amb la nostra pròpia caseta, per la qual cosa l'activitat també s'ha reduït al mínim. No som diferents de la resta d'associacions, estem a l'espera del que puga ocórrer.
—A més del relat que va escriure per a Tirant lo Groc, també compta amb l'obra 'Días de fútbol' que parla del Villarreal C.F. i de Vila-real. Creu que la història de la localitat té potencial per a les obres literàries?
—No em canse de repetir-ho. Vila-real, com a ciutat moderna, té tots els ingredients que necessita qualsevol escriptor per a la creació literària de qualsevol gènere. Ja siga de novel·la negra amb els seus locals d'oci nocturns, la violència als seus carrers, la prostitució o la venda de drogues. Però també posseeix una història que és digna de contar, unes tradicions que difondre i gents meravelloses amb un marcat caràcter mediterrani de les quals es poden embastar trames extraordinàries. Tenim de tot, del millor i del pitjor, igual que en la resta de les capitals mundials, vegeu Londres, Tòquio, París, Buenos Aires, Berlín, Barcelona, Oslo o Madrid, per posar uns exemples.
—Qui és el seu lector zero? És sempre la mateixa persona, va variant…?
—Un d'ells és un bon escriptor d'Onda i l'altre un extraordinari lector, que a més és llibreter. M'agraden les seues maneres de pensar perquè s'ajusten al que necessite. Amb l'escriptor d'Onda, el treball és recíproc, és a dir, el realitzem cadascun amb la novel·la de l'altre i de moment estem satisfets amb el resultat. Quan ell, o ells, no puguen ajudar-me, buscaré a uns altres. L'altra opció és pagar a persones instruïdes perquè facen aqueix treball, però de moment no he recorregut a això. Fixa't que els meus dos lectors zero de la novel·la 'Dios no baja a los infiernos', la
finalista del Planeta’ 19, són culpables de part de l'èxit de la nominació de lameua novel·la. Sempre els estaré agraït. No et dic els seus noms per protegir la seua privacitat, encara que, de totes maneres, apareixeran en el capítol d'agraïments de la novel·la quan es publique.
—Té algun llibre que siga especial per a vosté? Què li tinga més afecte?
—Papillón. De l'escriptor francés Henri Charrière. Ho vaig llegir amb just catorze anys i em va impressionar tant que aqueix mateix any el vaig tornar a devorar dues vegades més. Als que més afecte els tinc són a les novel·les negres del també autor francés Boris Vian, són genials. Les novel·les de Stephen King també m'han marcat en la meua joventut.
—Quins són els seus principals referents literaris?
—Els ja nomenats Boris Vian, Stephen King i altres autors com Carlos Ruiz Zafón, Umberto Eco, Raymond Chandler, Francisco González Ledesma, Dashiell Hammett, Carlos Pérez Merinero o Paul Auster, per posar uns exemples.
—Quin llibre (de qualsevol època i autor) li hauria agradat escriure?
—Llegir molt fa que aprengues de qui escriu. Per tant, considere que en la meua faceta d'escriptor porte marcat a foc trets d'alguns d'ells, la qual cosa em proporciona singularitat. I no sols a mi, sinó a tot escriptor. Per tant, no m'agradaria haver escrit cap dels llibres d'un altre company, no el sentiria com a meu. Preferisc que siguen seus i que jo puga gaudir-los.
Per a acabar, unes preguntes curtes:
—Llibre de paper, electrònic o audiollibre?
—Paper, sens dubte. Fa olor i es pot palpar.
—Què està llegint actualment?
—Cinc novel·les de l'estatunidenc Charles Bukowski. Espere acabar-les al setembre.
—Si haguera de triar un personatge de ficció d'algun llibre per a un sopar A qui triaria?
A Henry Chinaski, el protagonista i alter ego del mateix Bukowski en les seues novel·les. Un ésser alcohòlic i faldiller, amb nombroses i apassionants vivències a la seua esquena.
—I finalment, podria recomanar-nos un llibre, una pel·lícula i una cançó?
Venja, tiraré una mà a un company perquè crec que és molt recomanable: qualsevol de les novel·les de l'inspector Monfort de Julio Cesar Cano. Són molt entretingudes, estan molt ben narrades i, a més, les seues trames es desenvolupen a la nostra província. L'última pel·lícula que em va agradar va ser 'Joker'.
Una cançó… Escala al cel (Stairway to Heaven) de Led Zeppelin. Diu la llegenda que la van executar per primera vegada en un concert, a Escòcia, per a veure la reacció del públic, ja que dubtaven, pels seus huit minuts de duració, si incloure-la en el seu quart àlbum. Res més acabar d'executar la cançó, els milers de seguidors que abarrotaven l'estadi i que no havien escoltat mai la cançó, van romandre diversos segons en silenci fins que de manera unànime van embogir i van esclatar en rabiosos aplaudiments, donant el vistiplau a la seua inclusió en l'àlbum IV de 1971. Encara sort.
