Pasqual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'Antropologia i Teologia, i tècnic comercial.
Era la catedral de Sogorb plena, gairebé de gom a gom. Hi acudiren dilluns passat gent procedent de Betxí, Castelló, Camarena de la Sierra i d’Alcalà d’Henares, d’on vingué el bisbe Reig Pla, per tal d’acomiadar don Herminio Pérez Güémez, qui ha estat cinquanta-un anys el Canceller Secretari del Bisbat, des de 1961, en què Pont i Gol el cridà a l’equip que posà a caminar la nova diòcesi de Sogorb-Castelló. Havia cessat aquest estiu quan el bisbe López Llorente, davant el declivi personal i la defallença del veterà secretari, que havia esdevingut no únicament el càrrec degà de la cúria diocesana, sinó també el nomenament més antic de la diòcesi, hagué de procedir al recanvi, malgrat la voluntat aragonesa de don Herminio de ser-ne al tall fins al darrer alè.
Havia nascut don Herminio fa 89 anys a Camarena de la Sierra (Terol) i era paisà i cosí del cardenal i jesuïta Urbano Navarrete, de qui aquesta mateixa setmana s’acompleix el segon aniversari del seu traspàs a Roma. Don Herminio era un capellà de la diòcesi de Terol, a la qual pertanyia la parròquia de Betxí des del segle XVI, fins que passà en 1956 al bisbat de Tortosa, quan feia just dos anys que havia estat nomenat rector de Betxí pel bisbe de Terol fra León Villuendas. Això vol dir que en els set anys en què don Herminio va ser-ne el rector, sense moure’s de Betxí, va pertànyer a tres diòcesis diferents: Terol, Tortosa i Sogorb-Castelló.
Amb don Herminio es tanca l’etapa històrica dels cinquanta anys inicials del bisbat. Era el darrer supervivent dels protagonistes que guiaren els passos fundacionals de la diòcesi. Va estar sempre el secretari discret i diligent, i que amb la seua bonhomia posà cor a la fredor dels decrets i textos jurídics. D’això en donen testimoni el personal de la cúria, els rectors de les parròquies i, molt especialment, els capellans que hagueren de passar el dolorós tràmit de la secularització. Don Herminio instruïa els preceptius procediments amb una sensibilitat molt acurada i amb plena solidaritat i suport al clergue “esgarriat”, tot fent ús, enmig dels expedients i dels dictàmens, de las seua bondat natural que servia de bàlsam a les ferides produïdes pel dret canònic i per la vida del secularitzat.
Se n’ha anat un home bo que ens deixa el missatge clar de que no és indiferent qui ocupa un càrrec determinat. Hi ha estils i formes que deixen solcs com esteles a la mar, i n’hi d’altres que ni fu ni fa.
