Enric Nomdedéu. Portaveu del BLOC-Compromís a l'Ajuntament i la Diputació de Castelló.
Els Premis Nobel van ser creats en el seu testament per Alfred Nobel, inventor de la dinamita i industrial suec. Això va ser el 1895, i en aquella època era costum realitzar accions per fer transcendir el seu nom en morir. Diuen, que Nobel es sentia culpable per la seua responsabilitat com a empresari enriquit a través d’una indústria productora de dinamita el principal mercat era la mineria, però també la guerra. Ves a saber!
La vocació dels guardons és premiar aquelles persones que han excel·lit al llarg de la seua vida en les seues contribucions en algun dels camps premiats.
La nòmina de guardonats és tan noble (Comité Internacional de la Creu Roja, ACNUR, Martin Luther King, OIT, Amensty International, Aung San Suu Kyi, Nelson Madela i Frederik Willem de Klerk, Desmond Tutu, Muhammad Yunus i el seu Banc Grameen, etc) com desconcertant (la trinca formada per Yasir Arafat, Isaac Rabin i Shimon Peres, Al Gore, Barack Obama...). Amb els premis ja passen estes coses.
Al pobre Winston Churchill, amb una llarga, atzarosa i irregular vida política, li van acabar donant el Premi Nobel de literatura (supose que el de la Pau hagués quedat lleig). Segurament, malgrat el càrrec de consciència de Nobel, no li’l van donar per esta frase: “tot i que personalment em satisfaga que s’hagen inventat els explosius, crec que no hauríem de millorar-los”.
Enguany, el Premi Nobel de la Pau ha estat per la Unió Europea per, cite: “Per la seua contribució a la pau i a la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa”, i he de confessar que em crea un problema d’ubicació. Ara mateix no sé massa bé si hauria d’incloure el Premi 2012 entre els nobles Nobels, o entre els desconcertants.
Perquè una cosa és certa, L’UE representa el triomf de la paraula i la política per sobre de la bomba i el tret. El triomf de les urnes sobre els uniformes. Parlem de la unió política d’un continent que fa només tres generacions resolia les seues diferències envaint-se els uns als altres. Mentre que ara són els tractats d’adhesió els que dibuixen fronteres inclusives, fa no tants anys eren els canons els que dibuixaven les fronteres estatals. Que França i Alemanya arreglen les diferències parlant, és un triomf que ens beneficia a tots. Que a Espanya, Portugal o Grècia, no hi haja lloc per dictadures n’és un altre. I vist així, és cert que la UE ha contribuït a la reconciliació i la pau, i la consolidació de la democràcia com sistema.
Però també és cert, que la UE no ha estat capaç d’evitar el que va passar fa quatre dies als Balcans. I no ha estat capaç d’evitar que qui fou amfitrió dels guerrers de les Açores, haja estat precisament l’encarregat de rebre el guardó. També és un fracàs absolt l’evident retrocés de l’estat del benestar a tots el països membres, per privilegiar un servilisme monetarista dolós, cruel i criminal (hi ha morts, és criminal). La UE no ha estat solució per la fam i la misèria, i només cal vore les cues que hi ha als menjadors socials... o als contenidors de fem.
Estic confús. Hi ha mèrits i demèrits. Motius per acceptar-lo i motius per rebutjar-lo. Clar que això tampoc no és nou. L’any 1973 el Premi Noble de la Pau es va atorgar per l’Acord de París que declarava la cessació del foc i la retirada de les forces nord-americanes en la guerra del Vietnam. L’ americà Henry A. Kissinger l’acceptà, el vietnamita Lê Ðức Tho el rebutjà.
