Enric Nomdedéu. Portaveu del BLOC-Compromís a l'Ajuntament i la Diputació de Castelló.
El Tribunal d'Estrasburg considera que injust el procés que va condemnar a l'ex-alcalde de Vila-real Manolo Vilanova. Vilanova continua inhabilitat, entre altres coses perquè el Tribunal Europeu ni tan sols entra a valorar si hi va haver o no prevaricació. Tot simplement considera que el condemnat no va tindre suficientment garantit el seu dret a la defensa. Això no significa que una defensa diferent hagués fet guanyar el judici però, com a poc, cal dir que el procés no va tenir garanties suficients.
Això s'ha sabut el mateix dia que la fiscalia acusa als alcaldes socialistes de Sabadell i Montcada de corrupció, i entre la vintena dels imputats hi ha Daniel Fernàndez, Secretari d'Organització del PSC, i que havia estat el cap de campanya del candidat Navarro. Daniel Fernández, fa només 15 dies va crear una etiqueta a Twitter que es deia #corrupCiU, i va estar llençant merda contra els nacionalistes. Exigia explicacions i responsabilitats a Mas, Oriol Pujol i Puig, per les informacions aparegudes a un diari, que és feia ressò del famós cas de “l'increïble esborrany inexistent”. Exigir-li a un adversari polític, que no està ni acusat ni imputat, que demostre la seua innocència, és d'una perversió democràtica que demostra el nul respecte al sistema de garanties judicials. Però quan només 15 dies després esta persona resulta acusada i imputada per ser un cobrador de comissions il·legals en un ampli procés de corrupció pressumptament instal·lada en el socialisme català, aleshores és evident que el senyor diputat és un miserable. Presumpte corrupte, miserable cert.
Fa fredor vore que qui ahir no respectava la presumpció d'innocència, hui l'exigèix d'aquell a qui ell va insultar. Val per al PSC, però val també per un PP que ha massacrat fins a la nàusea a Mas en plena campanya, per boca del mateix corifeu que durant anys porta reclamant i exigint eixe dret a la presumpció d'innocència per al seu multiimputat, Carlos Fabra.
És complicat, jo ja ho entenc, i sempre que s'enceta este debat, jo he de recordar a Demetrio Madrid, que fou el president de Castella–Lleó i que va dimitir per la seua imputació en un delicte del que després resultà absolt. El Sr. Madrid, però, va quedar per sempre més fora de la política. I el seu partit, el PSOE, mai més va governar Castella-Lleó. L'agressiu cap de l'oposició, el caçador de caps, l'instigador d'aquella pressió terrible, era un jove José Maria Aznar, que l'acabaria succeint. I fent carrera. No cal dir-ho.
Alguns dels lideratges més sòlids s'han fonamentat en actes democràticament abominables. S'han fomentat sobre injustícies parajudicials.
Jo ja entenc que això té mala solució, i que la imputació no significa culpabilitat. Però també sé que la credibilitat de la gestió pública, i la de la política, queda absolutament deteriorada, quan veus, per exemple, que més de 10 diputats del PP valencià estan imputats en diferents processos per prevaricació, finançament il·legal, tràfec d'influències, etc.
L'equilibri entre el respecte i l'abús de la presumpció d'innocència és fi com un tel de llet. Els més condescendents mantenen que una dimissió preventiva podria truncar la carrera política d'una persona de forma injusta. És cert. Però mantenir 12 anys en política un imputat que acabe sent condemnat castiga la credibilitat de tota la política i la gent que ens hi dediquem.
Per això, davant de la gravetat de la situació s'ha d'assumir un compromís personal. Jo ho vaig fer el 26 d'abril davant de notari. “Manifesta el seu compromís ètic de dimitir del càrrec de regidor en cas de trobar-se imputat en una causa vinculada amb la seua activitat pública”. Assumisc un risc, ho sé, però la meua carrera política, és molt menys important, que la confiança de la gent en el sistema. I preferisc perjudicar-me jo, que perjudicar la democràcia.
