Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
Llegir ‘Vigilar i Castigar’ de Michel Foucault ajuda a fer-te una visió completa i global de com han variat els mecanismes, mètodes i idees de com “castigar” i reprimir a qui actua contra les normes establertes, contra qui delinqueix o contra qui es decideix descarregar tot el pes del càstig de la societat.
El suplici com eina de control social, com espectable públic va desaparèixer al llarg dels anys perquè es donava fins i tot el cas de que el condemnat acabava mostant-se com a víctima, com a símbol d’un poble oprimit pel poder. I amb tota una sèrie de processos, vam arribar a un sistema penitenciari com l’actual, on el càstig físic desapareix i es castiga a “l’ànima”, amb la il·lusió il·lustrada de refer a la persona, de tornar-la al bon camí, reinsertar-se com a persona útil, i de segur coneixereu, qui va entrar en presó sent un persona desestructurada, amb problemes greus de socialització, ix igual o pitjor, i si qui entra és una persona poderosa i amb la vida solucionada, eixirà amb la cara ben alta i encara més astuta i madurada.
Per a què val aleshores una presó?. Esta reflexió naix al voltant de l’entrada en ella de personatges mediàtics com Josep Lluís Núñez ( el del Barça), o sobretot la Pantoja, personatge televisiu on els hi haja. Ara, s’escolta els debats del borinots de sempre de si es tracta d’una decisió exemplaritzant i això no és tolerable, si es gasta a la cantant com cap de turc per no caure en la desesperació de vore com tant de mangante no li cau el pes de la llei a sobre, i a ella, pobra i indefensa, ha de pagar el pato.
I ara, la possible sembla, futura entrada en presó de Carlos Fabra, al denegar-se-li la petició de l’indult, tornaria a deixar fotografies i imatges històriques.
Ens alegrem de que estes persones passen una temporada en la presó?, és un sentiment de venjança perquè ens sentim com ciutadans robats?, si estes persones, i altres com Urdangarin, la infanta, Ricardo Costa, Blasco, Camps, Maria Teresa Campos, entraren demà en presó, ens sentiríem com a societat pagats per tot el pressuposat mal social que han fet?. En el cas de la gent que ha robat directament de l’erari públic ( o presumptament), com es quantifica els diners que han de tornar, i fins qui punt eixes privacions de llibertat i eixes multes astronòmiques arreglen i ens reconcilien en qui en l’ha fet?.
Eixiran de la “trena” la Pantoja o Núñez reinsertables en la societat, o en el cas de la cantant serà una icona social de la injustícia?, d’allò tant sabut que els qui roben dos gallines acaben en el talego però Blesa mira’l tu!. Si Fabra entra en presó, eixirà sent una persona “bona” i netejarà el seu pressumpte historial de sinvergüenseries?
De quins mecanismes ens dotem per evitar que casos com aquests tornen a passar?, si la solució és la privació de la llibertat, perquè uns se’ns salven amb indults, tercers graus i decisions judicials sorprenents?. Que el cas de la Pantoja siga exemplaritzant vol dir que el problema no és que ella acabe entre reixes, sinó que no ho estiga encara qui presumptament ha fet delictes més greus?.
Jo personalment, ni m’alegre de que la Pantoja, ni cap altra persona estiga tancada, ni tampoc el meu objectiu vital és que Carlos Fabra acabe tancat. Si hi ha unes regles del joc marcades, tots i totes hem de respectar-les i la justícia i els mecanismes han de ser per a tots i totes iguals, òbviament, i si hi ha un codi penal, per a tots i totes. Però preferiria que tinguérem els mecanismes que impediren des del principi que gent com la Pantoja no puguera blanquejar diners robats al poble de Marbella, que polítics com Fabra no pugueren cometre delictes fiscals ni de cap tipus, i que cap persona haguera de robar dos gallines per donar de menjar als seus fills o una targeta de crèdit com el cas d’aquella mare en l’atur que va eixir en tots els mitjans. Preferiria eixa societat, mentre no la tenim, reflexionem de si funcionen o no els sistemes que tenim ara i els seus mecanismes de correcció i control.
