Adrián Sorribes. Tinent alcalde de l'Ajuntament de Nules.
Com a politòleg de formació, tinc el costum o mani de repassar tota la premsa que em cau a les mans. Si tracta de política, opinions o articles de temàtica similar, em solen distraure durant uns minuts llegint i rellegint. I moltes voltes m’és impossible no traure comparacions amb el nostre entorn. Així m’ocorre amb l’article de Francesc-Marc Álvaro del dia 2 d’octubre del 2017 que em feren arribar aquesta setmana. Durant el Ple ordinari de setembre de l’Ajuntament de Nules, jo vaig citar Winston Churchill i com no un amic em va fer arribar el dit article.
En l’article descriu com la ciutat de Londres va patir un episodi de boira tòxica al desembre de 1952. Parla de com Churchill no va ser capaç d’intuir el problema que venia a pesar que tot el món l’advertira. El veterà polític tan sols es limitava a dir «la boira és boira», donant a entendre que un fenomen meteorològic igual que arriba se'n va.
Aquests dies hem tingut un dels pitjors episodis de plaga de mosquits que es puga recordar. Si feia mesos véiem els regidors, alcaldes i diputats provincials disputar-se la primera plana en la lluita contra aquest insecte, hui busquen ser la primera plana dels diaris buscant culpables.
En diverses reunions a les quals he pogut assistir tan sols he pogut constatar la descoordinació evident entre les parts. L’empresa contractada que està prestant tots els serveis disponibles al seu abast demana més ajuda als ajuntaments, ajuntaments amb problemes per a posar en marxa protocols que no havien tramitat mai (a pesar que la problemàtica té anys), una Diputació de Castelló que volia coordinar les accions al territori comptant amb els tècnics municipals sense que hi participaren els polítics locals... i finalment responsables de Conselleria desbordats per uns polítics que només han sabut constatar la ja esmentada falta de coordinació de tots els actors responsables.
El primer que hem de tindre en compte és que els programes de prevenció i fumigació de zones afectades ha funcionat. De fet, aquelles zones on els ajuntaments han actuat es nota, però, i la resta del terme municipal? Ahí hem fallat tots. Centrar els esforços de la lluita contra el mosquit en les zones humides ha descuidat la resta del terme, on s’ha refugiat el mosquit en clots i bassals.
La coordinació provincial ha sigut efectiva? Mentre s’ha produït sí. La col·laboració provincial es limita a transmetre periòdicament un estudi dels entomòlegs de la Universitat de València sobre les zones de tractament. Ací s’han produït dues errades. La primera (com abans) els estudis se centren sobretot en les zones de tractament i no sobre tot el territori; la segona, que el contracte amb aquest entomòlegs finalitza sense renovar-se i hem estat mesos sense els informes.
Quan la quantitat de mosquits ja desbordava ajuntaments i empresa; quan la Diputació que volia garantir la coordinació entre ajuntaments veia que no funcionava tampoc; aleshores quedava demanar l’acció de la Conselleria.
Primer de tot: quan parlem de tractaments aeris per al mosquit, parlem de tractaments de larvicides, per la qual cosa quan algun alcalde es trenca la camisa demanant matar mosquits adults amb l’avioneta simplement fa el paperot davant del veïnat. Les avionetes estan prohibides per normativa europea i no tornarem a veure-les volar. És injust? Europa considera que tirar verí sobre la població o sobre cultius alimentaris no és autoritzable. Aleshores, quan parlem de tractaments aeris estem parlant de tirar larvicides sobre zones inundades. Per què es diu que Conselleria ho ha denegat? Perquè els tractaments aeris s’han sol·licitat quan la majoria de zones a tractar estaven seques. Quan els entomòlegs (els mateixos que contracta la Diputació de Castelló) han arribat a visitar la zona, simplement diuen que si ja no hi ha aigua el larvicida no funcionarà.
Mentre tots buscaven culpables, jo vaig decidir buscar complicitats. De la mà del delegat del Consell, Adolf Sanmartín (alcalde de Cervera), he llançat la proposta que les brigades que el Consell ha creat per al manteniment de les zones rurals d’interior funcionen també en les àrees afectades del mosquit.
Si els ajuntaments continuen actuant en els focus de la marjaleria, la interfície urbana pot ser assumida per aquestes brigades. En cas de pluges, podrem tindre un cos de personal a disposició d’atacar el problema de les zones agrícoles del terme.
Analitzant el problema i treballant amb vertadera coordinació amb les entitats supramunicipals serà l’única manera de tractar un problema que supera els límits municipals.
Perquè la boira de Churchill no era sinó contaminació de les fàbriques. El problema del mosquit no se soluciona buscant culpables, sinó l’arrel del problema per a treballar la solució.
