Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Vivim temps de retalls. Retalls en prestacions socials, disminució de les pensions en relació a la pujada de l’IPC, de les prestacions per atur, de la mula i el bou del portal de Betlem o la desviació dels Reis d’Orient cap a Occident (Tartessos segons la darrera obra del Papa, Benet XVI). Bromes a banda, ningú ha pensat en retallar les atribucions del poder legislatiu, tant del municipal, com de l’autonòmic i, sobre tot, de l’estatal?
M’explique: quan Don Mariano Rajoy va guanyar les eleccions al novembre de 2011, és a dir, fa ara mateix, aproximadament un any, l’electorat li va donar la confiança per governar i la majoria absoluta al Congrés dels Diputats i el Senat per legislar durant quatre anys, és a dir, fins a finals de 2015, sí, però ni un dia més. El mateix podríem dir dels governs autonòmics i dels municipals: quatre anys exactes i punt. Ara resulta que el ministre d’Educació més polèmic de tota la democràcia, és a dir, José Ignacio Wert, vol tirar endavant l’enèsima reforma educativa per “espanyolitzar”, és a dir, eliminar línies en valencià, més que potenciar la qualitat de l’ensenyament per posar més confusió sobre els tòpics del fracàs escolar que tapen el fracàs social dels milers de joves aturats amb una llicenciatura i un màster sota el braç.
Però el problema és, encara, més greu, perquè si fosla LleiEducativamés ben plantejada del món, que no és el cas, què faria el nou govern resultant de les Eleccions Legislatives de 2015 si no és el de Mariano Rajoy? Retirarla Lleii confeccionar-ne una altra de nova per seguir una nefasta tradició encetada al 1990, quan els socialistes aprovaren la controvertida LOGSE nascuda també sense consens i sense finançament. D’altres països més rics, i m’atreviria a dir que més seriosos, com ara França, van optar fa molts anys per un pacte per l’ensenyament que, fins ara, els ha anat molt bé. Per què a Espanya no és possible fer res des del consens quan tant PP com PSOE han demostrat estar d’acord en un alt percentatge de qüestions estatals? Per què els partits amb majoria absoluta aproven lleis, crèdits o d’altres assumptes que després tenen conseqüències, de vegades nefastes per a la ciutadania, una vegada acabada la legislatura per a la qual havien resultat elegits?
Com a exemple, estudieu el cas de l’Ajuntament de Vila-real lluitant contra la crisi de la citricultura i la ceràmica, però també saldant un crèdit de molts milions d’euros aprovat, sense consens, per l’equip de govern anterior que ha hipotecat els ciutadans de vàries generacions, potser perquè l’ombra de les legislatures és massa allargada.
